Joel Saphiro

En renunciar al pedestal, l’escultura contemporània va iniciar una relació diferent amb l’entorn. Durant la gran influència de l’escultura minimalista es van deixar enrere les característiques clàssiques que havien definit durant segles la representació del cos i l’arquitectura en tres dimensions. Les referències directes d’aquests autors van ser Marcel Duchamp i Constantin Brancusi, principalment, precisament per la utilització de formes, objectes i materials allunyats de o enfrontats a l’acadèmic. Encara que a Joel Saphiro (Nova York, 1941) se’l va associar durant molt de temps a aquesta tendència artística, a partir dels anys setanta les seues escultures s’aparten formalment i conceptualment del minimalisme. Davant la pretesa negació de l’emocional en les formes i l’absència de tècniques «artesanals», pròpies d’escultors com Sol Lewitt, Carl Andre, Robert Morris o Donal Judd, Saphiro revela una via narrativa. Rosalind Kraus vincula les escultures del novaiorquès, en les quals apareixen ponts, cases, un taüt…, a una sensibilitat pròxima al surrealisme; a Alberto Giacometti i Joseph Cornell, principalment. I la teòrica interpreta el surrealisme com allò que planta cara a la lògica racional.

Saphiro combina materials, encara que empra sobretot ferro i fusta. Recupera tècniques que, al seu torn, provoquen una reacció emocional en qui observa les seues escultures: en moltes ocasions mostrant peces rectangulars que s’associen i s’assemblen arriscadament com si volgueren mostrar el desequilibri existent en qualsevol acció com un potencial inigualable. Són escultures que, en les seues versions més xicotetes, obliguen l’espectador a inclinar-se, a acostar-se i, en certa manera, a prendre partit. No hi ha en la seua producció una voluntat que la mirada de qui les observa passe per damunt i s’evadisca o es perda en la mimesi; sinó que persisteix a plantejar una crisi de formes que desemboque en una altra de sentiments, on el general puga sentir-se com a propi, fins i tot com a apropiat. En aquesta mostra es van exposar dinou escultures realitzades entre 1973 i 1990.