Joaquín Torres-García

Joaquín Torres-García (Montevideo, 1874 – 1949) encarna a la perfecció l’artista polifacètic, fill d’una època plena de successos històrics rellevants i les obres dels quals van marcar algunes de les pautes estètiques més significatives del primer terç del segle XX. Uruguaià de naixement, arriba a Barcelona amb set anys i creix en un ambient d’auge del Modernisme. Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es converteix temporalment en lloc de reunió i trobada de l’avantguarda parisenca, la qual cosa crea un ambient propici per a la irrupció d’una avantguarda local, liderada pels poetes Salvat-Papasseit i Junoy i on destaca, a més de Torres-García, el pintor també uruguaià Rafael Barradas i un jove Joan Miró. En 1920, decebuts pel mal acolliment de les seues obres en la societat catalana, Miró es trasllada a París i Torres-García s’instal·la a Nova York. Recala a París en 1926, on va formar part del moment més intens, productiu i reconegut de les avantguardes.

L’exposició es distribuïa en cinc parts que coincideixen amb les èpoques més representatives de l’autor i sumava un total de cent tretze peces, entre dibuixos, escultures i pintures. La primera mostrava la seua faceta pictòrica adscrita al Noucentisme català, una època de la qual l’artista no va renegar mai. La segona se centrava en els seus anys d’investigació avantguardista de Barcelona i Nova York, i es va exhibir per primera vegada la seqüència completa que conforma l’àlbum Nova York II (1920). L’experimentació pictòrica dels anys vint es mostrava en la tercera part. La quarta presentava «la gran manera» constructivista de París, tal vegada el seu estil més reconegut. En últim lloc, es mostrava el seu treball de tornada a Montevideo a partir de 1934 i, especialment i per primera vegada, la sèrie de dibuixos realitzats entre 1943-1944 que van il·lustrar el seu llibre Universalismo Constructivo, testament espiritual de l’artista.