Jean Émile Laboureur

Jean-Émile Laboureur (Nantes 1877-Pénestin 1943), després de realitzar els primers estudis en la seua ciutat natal -demostrant des de xiquet una gran facilitat per al dibuix-, es va traslladar a París, on va iniciar la carrera de dret. En la capital francesa va viure tres anys i va entrar en contacte amb el gravador Auguste Lepère, així com també amb Toulouse-Lautrec, els quals l’animaren a estudiar les tècniques del gravat i presentar els seus treballs en distintes exposicions. El 1898 va tornar a Nantes per a complir el primer període del servei militar i, un any després, va viatjar a Alemanya, en els museus del qual, sobretot en els de Dresden i Berlín, va conéixer en directe l’obra dels gravadors alemanys. Durant aquesta estada es va traslladar a Munic, on va freqüentar el cabaret de Les Onze Bourreaux (Die Elf Scharfrichter), un local artístic i literari en què va conéixer i va fer amistat amb Marie Laurencin i Guillaume Apollinaire. El 1903, després d’uns repetits fracassos universitaris i per tal d’eludir les seues obligacions militars, va decidir viatjar a Amèrica i dedicar-s’hi a l’art, sobrevivint com a pintor, gravador, conferenciant i professor de dibuix, realitzarà distintes estades en ciutats dels Estats Units i Canadà. El 1908 va tornar a Europa i, després d’instal·lar-se a Londres, va viatjar a Grècia i Turquia per a tornar al seu país via Itàlia i Alemanya. Durant aquests anys va produir aiguaforts, xilografies i aquarel·les inspirades en els tipus i paisatges que va conéixer. Dos anys més tard va fixar la residència a París, on va prosseguir la seua amistat amb Apollinaire i Marie Laurencin, va realitzar les seues primeres il·lustracions per a llibres i el seu estil va evolucionar a unes solucions formals de caràcter cubista.

Declarada la Primera Guerra Mundial, Laboureur va ser mobilitzat i adscrit com a intèrpret de les tropes angleses i americanes. Durant aquests anys, a més d’encarregar-se de la documentació per al Museu de la Guerra, va aprendre la tècnica del burí i va realitzar una sèrie de carpetes dedicades a escenes del front i la reraguarda. Acabada la contesa, va contraure matrimoni amb Suzanne Salières i va reprendre el seu treball com a gravador i il·lustrador de llibres, i el 1925 es va instal·lar a París. L’any 1929, reconeguda la seua obra internacionalment, va ser nomenat president del Comité de l’Art Francés Independent.

La crisi econòmica, que va afectar de manera determinant el món de l’edició, va reduir els encàrrecs i Laboureur es va veure obligat a traslladar-se a Pénestin. Restablerta la normalitat el 1935, va reprendre el seu treball habitual i va col·laborar en l’Exposició Internacional de París del 1937. El 1939, un atac d’hemiplegia el va retirar de tota activitat. Amb la distància del temps, Laboureur s’ha descobert com un dels grans gravadors del segle, l’estil personal del qual, a partir de Caran d’Ache i Toulouse-Lautrec, va evolucionar cap a unes solucions modernes, inspirades en el cubisme que influïren en gran manera en els il·lustradors dels anys vint i trenta. Entre els treballs de Laboureur destaquen els realitzats per a textos d’escriptors francesos com Colette, Jean Giraudoux, André Gide, Valery Larbaud, Paul-Jean Toulet i Anna de Noailles.

L’exposició s’ha articulat a partir d’una selecció de pintures, gravats i llibres il·lustrats que comprén des dels treballs inicials de l’artista francés, realitzats el 1896, fins a les seues darreres obres, en les quals les influències cubistes donaren lloc al seu característic estil de línia clara, en el qual, emprant un molt peculiar sentit de l’humor, va combinar les formes modernes amb composicions i maneres de fer pròximes a les dels mestres clàssics del gravat europeu.