Gilberto Zorio

L’art empra el simbòlic per a abordar un mateix tema des de dues posicions diferents. En general, una suposa una explicació teòrica del proposat; l’altra, concita una plasmació material de l’esperable. En pocs treballs d’art contemporani s’observa això amb tanta claredat i s’expressa amb major energia com en les escultures i instal·lacions de Gilberto Zorio (Andorno Micca, 1944). Canoes i llances en tensió, una pell d’animal que s’unfla i desinfla per efecte d’un motor sorollós i tossut, la llum d’un llum que s’encén per a carregar la pintura fosforescent d’un objecte i apagar-se de nou, abandonant el deixant fantasmagòric del seu rastre; llits amb estructures de ferro i cobertors de plom; estreles de variats materials i amb lectures també diverses que situen el símbol en el centre d’un debat inextingible entre naturalesa i cultura, entre cos matèric i espiritualitat.

La primera gran exposició de Zorio a Espanya va congregar una quarantena d’obres que representaven aquesta pulsió constant entre el que ens és donat i l’adquirit. La tensió entre objectes sòlids i pesats i elements líquids o eteris són part de la simbologia d’un cos viu que es recolza en una altra mena de símbols: llits, llances, estreles de cinc puntes… que completen una molt personal cosmologia. Com en el cas d’altres artistes associats en un primer moment a un estil, en el seu cas a l’Art Povera, amb Zorio res està predit per endavant; no pertànyer a res ni ningú, almenys definitivament, sembla ser el sentit de la seua obra.