Enric Crous-Vidal

L’exposició reuneix cartells i publicacions d’Enric Crous-Vidal. De la seua primera etapa avantguardista s’hi presenta el Tratado sintético de caligrafía, la revista Art, cartells, fullets i dissenys de lletres i vinyetes conservats pel Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i per alguns col·leccionistes particulars. De la seua etapa parisenca, època en què l’avantguardista ha deixat pas al dissenyador professional i a l’estudiós dels problemes específicament tipogràfics, s’hi mostra la relació entre la tipografia i la tradició cultural pròpia. Les obres d’aquesta segona etapa procedeixen de col·leccions particulars, especialment de la col·lecció de la Sra. Crous-Vidal i d’algunes biblioteques franceses.

Aquesta exposició s’inscriu en la línia de recuperació de la memòria del disseny gràfic espanyol duta a terme per l’IVAM i l’estudi de l’avantguarda lleidatana al qual el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida s’ha dedicat durant els darrers anys. Així mateix, complementa la tasca iniciada ja el 1987 amb l’exposició que la Caixa de Lleida va dedicar-li al grup d’artistes d’Art, i amb la recuperació digital d’alguns dels tipus de Crous-Vidal que l’empresa Bauer ha iniciat el 1999. El catàleg de la mostra reprodueix les obres exposades i compta amb una selecció de textos d’Enric Crous-Vidal, a més d’articles d’Esther Ratés sobre la revista Art i de Patricia Molins, comissària de l’exposició, que analitza la biografia i bibliografia de Crous-Vidal.

Enric Crous-Vidal (Lleida 1908 – Noyon 1987) és una figura pionera del disseny gràfic espanyol, i excepcional per la pluralitat del seus interessos i la magnitud del seu treball, a pesar dels escassos anys que li va dedicar. Va treballar a Lleida entre el 1931 i el 1935 com a dissenyador publicitari amb taller propi i va posar en marxa Art, una de les poques revistes d’avantguarda espanyoles de l’època. Després de la guerra es va exiliar a París, on va viure entre els anys 1947 i 1955. En aquesta segona etapa va aconseguir aprendre l’ofici de tipògraf, i va aconseguir una cosa que cap dissenyador espanyol ha aconseguit abans de l’època digital: veure fosos alguns caràcters i vinyetes de la seua creació.

En ambdues etapes va buscar i va trobar la relació amb uns altres artistes i dissenyadors als qui apreciava. Amb ells va col·laborar buscant sempre la inserció pública de les seues idees i del seu treball, des d’una posició d’activista intel·lectual i estètic no individualista. Aquest activisme el va dur a promoure les seues idees a través de grups, programes, exposicions i escoles, desenvolupant una important activitat paral·lela com a teòric i divulgador de les seues idees tipogràfiques en textos que concebia com a manifestos. També ens hauríem d’acostar a un període més pròxim a l’actual per a trobar, en el terreny del disseny gràfic espanyol, altra figura amb la capacitat de liderat i la voluntat teòrica que guiaren Crous-Vidal. Bàsicament autodidacte, no va arribar al grafisme per les vies habituals —l’artista reconvertit en il·lustrador per motius econòmics, o el tècnic d’impremta amb una bona mà i ambició—, sinó des de la convicció de la importància, modernitat i autonomia de la publicitat i la tipografia.