L’objecte surrealista

Des de principis del segle XX, la introducció en el quadre d’elements presos directament del quotidià i, posteriorment, la presència mateixa de l’objecte es van situar en el centre d’un debat primordial; concretament, es pot afirmar que l’objecte va substituir a l’obra d’art en el moment mateix en el qual l’obra, en allunyar-se de la figuració, es convertia en un objecte més entre els altres objectes. La seua emergència, en una època en què la societat occidental desembocava en el segle XX amb la Primera Guerra Mundial, pot ser vista a posteriori com un dels moments crucials en l’evolució de l’art, d’una importància similar a l’aparició de les formes no representatives.

El cubisme analític acabava de revelar les estructures internes dels objectes més comuns: botella, guitarra, naips, periòdics… i el futurisme detectava les trajectòries secretes que els unien. Picasso, Duchamp i Kandinsky havien establit les condicions d’una crisi de l’objecte, que amb Duchamp faria accedir a l’objecte, per banal o familiar que fora, a una existència pròpia. Naixia el ready-made, l’objecte manufacturat s’inseria en l’imaginari artístic com a reflexió de la producció i la capacitat de fetitxització de la institució artística amb obres com La Fountain o Portabotellas (obra que es va presentar en la mostra). L’objecte trobat (objets trouvés), teoritzat per Breton en les seues novel·les Nadja i L’amour fou, es va convertir en un recurs artístic fonamental, i també va ser àmpliament representat en la mostra.

L’objecte, alliberat del sentit utilitari i funcional va ser susceptible de canviar de sentit, adquirint gran capacitat d’evocació, suggeriment i reflexió, amb l’aportació d’un sentit humorístic i poètic que posava en qüestió tota una sèrie d’infraestructures, posicionaments, i construccions que fonamentaven el pensament hegemònic sobre l’ésser de l’obra d’art i el seu context.

L’objecte surrealista va ser la primera mostra internacional que feia una revisió de l’aportació surrealista en l’àmbit de l’objecte, establint la distinció amb altres tendències objectuals sorgides al llarg del segle XX. La mostra va presentar al voltant de 90 obres d’artistes com Hans Arp, Hans Bellmer, Victor Brauner, André Breton, Camille Bryen, Antoni Clavé, Joseph Cornell, Leandre Cristòfol, Salvador Dalí, Oscar Domínguez, Marcel Duchamp, Max Ernst, Ángel Ferrant, Wilhelm Freddie, Alberot Giacometti, Maureice Henry, Georges Hugnet, René Magritte, Marcel Marien, Maret Oppenheim, Roland Penrose, Pablo Picasso, Man Ray o Yves Tanguy. Es van presentar a més, unes cent fotografies d’objectes, còpies vintage, obtingudes de l’Exposició Surrealista d’Objectes de 1936 i en l’Exposició Internacional del Surrealisme de 1938, totes dues celebrades a París, entre la qual destacaven els manuscrits teòrics de Salvador Dalí. En ocasió de l’exposició es va publicar un catàleg amb un estudi d’Emmanuel Guigon, curador de la proposta.