Gerardo Rueda: El museu imaginari

Gerardo Rueda (Madrid 1926-1996) pertany a una de les generacions d’artistes més compromeses amb el seu temps i amb l’art, com ho va ser la de Fernando Zóbel, Gustavo Torner o Hernández Mompó. De formació autodidacta, va abandonar els seus estudis de dret per a dedicar-se a la pintura. Les seues primeres obres, marcades per la influència cubista, ja contenen el germen del que seria tota la seua producció posterior: l’orde i l’estructura. En efecte, l’objectiu que va acompanyar tota la seua trajectòria artística va ser el de reduir els continguts fins a la seua més pura essència, prescindint de l’anècdota o el detall innecessari, fruit d’una necessitat interior d’un espai de silenci i meditació, però sense arribar a decantar-se per l’abstracció geomètrica.

Tot i que la historiografia ha situat Rueda en l’àmbit de l’informalisme, la seua mirada a allò clàssic, entés no com un interés per l’antiguitat, sinó com una actitud formal en què ressalta la monumentalitat i les estructures harmòniques i el seu ús del color com a entitat física, el va portar a ocupar un lloc propi dins de la història de l’art. Representant d’Espanya en la XXX Biennale di Venezia (1960) i acadèmic de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando des de 1995, el pes de Gerardo Rueda no radica només en la importància de la seua obra, sinó també en la seua contribució, al costat de Fernando Zóbel i Gustavo Torner, a la creació del Museo de Arte Abstracto Español de Conca, punt clau per a la difusió de noves propostes estètiques desenrotllades en el nostre país en les dècades dels cinquanta i seixanta i que van influir notablement en les posteriors generacions d’artistes. A més de la faceta artística de Rueda, destaca la de col·leccionista, motivada pel seu gust per viatjar i la seua avidesa per explorar i conéixer el món que l’envoltava.

Al llarg de la seua vida va reunir un meravellós conjunt d’objectes materials procedents de diversos llocs i èpoques, una relació exhaustiva dels quals s’arreplega en estes dos mostres celebrades a l’IVAM i al Museu de la Ciutat. Entre els objectes que conformen la col·lecció de l’artista, cal destacar els exemples següents: capses japoneses del període Edo (1615-1868) destinades a contindre cosmètics o dolços, cristalls dels segles XVII al XX, ceràmica procedent de Talavera, Puente del Arzobispo o Manises dels segles XVII al XX, porcellana xinesa pertanyent a la dinastia song (960-1279), arquetes de fusta amb incrustacions d’os i marqueteries dels segles XVII al XIX, objectes egipcis d’època dinàstica, tinters amb diferents materials dels segles XVIII i XX, objectes de tocador en fusta de sicòmor realitzats en el segle XIX, marcs i espills dels segles XVII i XVIII, gravats de Dürer i Rembrandt, escultures d’època romana i del segle XVI al XVII, pintures a l’oli sobre cartó i finalment obres contemporànies, un conjunt constituït per treballs d’amics i companys de l’artista com Fernando Zóbel, Gustavo Torner, Carmen Laffón, Luis Feito, etc., fruit de l’intercanvi entre col·legues. Totes estes són peces representatives del moment artístic espanyol que tots ells van viure pels volts de 1960 i posteriorment i que tanta repercussió va tindre a escala nacional i internacional.