València és, entre 1870 i 1920, un dels nuclis artístics més prolífics i influents del seu temps. Un elevat nombre de pintors naixen i es formen a la ciutat, dels quals hui només es recorda una parcel·la reduïda, els denominats grans mestres de l’escola valenciana, malgrat que la majoria d’ells residiren fora de la seua ciutat natal.
D’este amplíssim catàleg de pintors de mitjan segles XIX i XX a penes coneixem les bio-grafies d’uns pocs, i un dels enigmes és conéixer com aconseguiren sobreviure en un medi tan competitiu i saturat de professionals. L’opció per a una gran majoria fou des-plaçar-se a altres ciutats i països d’Europa i Amèrica principalment. La docència fou un dels camins professionals pels quals optaren molts, però quan es depenia exclusivament de la comercialització dels treballs en un mercat de l’art tan constret com local, la vida de gran part d’estos artistes no deixava de ser heroica
En un context tan creatiu com el valencià, diríem que la vocació artística era en alguns casos un component genètic que es transmetia amb facilitat de pares a fills. Tal és el cas dels Pinazo, que constitueixen un exemple que sens dubte destaca entre les diverses famílies artístiques de la ciutat, com els Capuz, els López, els Benlliure, els Sorolla o els Manaut Viglietti, entre altres.
En aquest fenomen de transmissió de l’ofici hi ha un component pràctic, de continuïtat o herència d’una tradició —i també de vocació. La convivència i familiaritat amb la creació artística generen una predisposició que afavoreix la continuïtat de l’ofici, com exemplifica el cas del clan dels Pinazo que ara es presenta. El gran mestre Ignacio Pinazo i Camarlench (1849-1916) tingué dos fills que es van dedicar dedicaren a l’art, José i Ignacio Pinazo Martínez, el primer pintor i el segon escultor, encara que també practicà la pintura i fou cantant. Tot i que Ignacio Pinazo Martínez és un gran escultor, s’ha optat ara per mostrar l’obra de Marisa Pinazo Mitjans (1912-1990), filla de José Pinazo Martínez (1879-1933), ja que és ella qui dona continuïtat a l’art pictòric dins de la tercera generació.
Confrontar o mostrar seqüencialment l’art de tres generacions obliga a interpretar les relacions existents, l’evolució gradual de cada un d’elles, així com unes persistències que lògicament són més accentuades entre pare i fill que entre avi i neboda. Encara que la potent personalitat de l’avi siga objecte de veneració, l’art de cadascun segueix el seu curs i les creacions dels tres van parlant d’una superació de models i d’evolucions estilístiques que, en el seu conjunt, possibiliten realitzar un recorregut suggeridor que ens porta del naturalisme i el modernisme a l’art déco.
Els estímuls que provoquen els models paterns en les diferents generacions creen unes connexions o nexes que es perceben clarament entre els treballs d’Ignacio Pinazo i les creacions de José Pinazo de la seua fase inicial, de la mateixa manera que succeeix entre unes certes pintures de Marisa Pinazo i creacions de José Pinazo. Una breu selecció i emparentament d’obres de distint gènere permeten apreciar-ho amb nitidesa.
