Ciria

L’exposició comença amb una natura morta de Ciria en homenatge a la mort de la pintura contemporània.

Vanitas (Levántate y anda) (2001) inclou les imatges icòniques de la Font (1917) de Marcel Duchamp i les obres textuals de Joseph Kosuth al costat dels quadros de Ciria. Estos artefactes, acoblats i disposats com en un arxivador de cartes, suggerixen la idea d’una història de l’art immobilitzada i transmeten el desig de Ciria de trencar amb el passat. Obres com Fragmentación de nubes IV (2002) o la sèrie de La máscara de la mirada (1993-2005) denoten l’experimentació de l’artista amb la creació de motius abstractes i la repetició com a mitjà per a descobrir les possibilitats de l’inconscient. La sèrie de caps Rorschach presenta un únic element figuratiu com un mitjà per a transmetre l’emoció absoluta a pesar de les limitacions espacials imposades pel format de la tela.

Després del seu trasllat als Estats Units el 2005, Ciria va començar a crear la sèrie Post-Suprematista, inspirada en el pintor rus Kasimir Malévitx. Pretextos I-III (2006) mostra com Ciria, com el seu predecessor rus, va triar tornar a la figuració –un estil que va utilitzar per primera vegada en els huitanta– com a mitjà per a embarcar la seua obra rumb a una nova direcció. A pesar d’este canvi, els traços gestuals i la quadrícula subjacent recorden els seus treballs previs i creen una tensió formal dinàmica que és inherent a la pràctica de Ciria. En la sèrie La Guardia Place porta més enllà el seu flirteig amb la figuració tant a través de la imatge com del text, amb obres com Perro colgado (2006) o Tres bailarinas (2007), on evoca les temàtiques tant a través dels seus títols com de les seues formes semiabstractes. L’artista va tornar a l’abstracció pura en el seu Tríptico para la tradición española (2006), un homenatge al poble espanyol que recorda l’obra Elegies, de l’artista nord-americà Robert Motherwell. A cavall entre la figuració i l’abstracció, són diverses les obres de grans dimensions executades per Ciria el 2009.

Les formes esfèriques del Castillo de los Pirineos duplicado (2009), per exemple, recorden els caps executats per l’artista a principis de la dècada. El cap ha adquirit importància en el treball recent de l’artista. Tant com a element geomètric o bé com a record de la figura humana, el cap li proporciona a Ciria una forma constant amb què l’artista pot realitzar infinits experiments amb el color, la línia i el gest pictòric. Al cap i a la fi, és en esta variació en què es fonamenta l’obra de Ciria i la que porta encara més lluny les seues exploracions artístiques.