Baltasar Lobo

L’exposició reunix prop d’un centenar d’obres entre escultures i dibuixos representatius de les distintes etapes de la seua producció creativa des dels anys 40 fins a les seues últimes creacions en la dècada dels 90, una completa perspectiva d’un llegat que s’ha mostrat en museus i espais públics de França, Espanya, Alemanya, Àustria i Veneçuela. Les seues escultures a mitjana i gran escala, es caracteritzen per superfícies perfectament polides en les que la llum llisca i travessa l’espai corpori. Amb l’ús de materials com a marbre, alabastre, granit, fusta i bronze, l’escultor espanyol va orientar la seua creació cap al llenguatge de l’abstracció, però mantenint la figura humana en l’eix central de la seua creació.

Si alguna cosa va buscar Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910-París, 1993), una vegada i una altra, va ser atrapar la felicitat, l’instant de joia que les circumstàncies de la vida li van arrabassar perquè va viure la tragèdia de la Guerra Civil espanyola i va haver d’anar a l’exili. Eixa pau anhelada i eixa mena de serenitat que desprén el seu treball, la va trobar Lobo en la plasmació en la seua obra de dones que contemplen el món des d’una actitud plaent i meditativa, conscients sempre de la seua naturalesa femenina, fecunda, generosa, que joguetegen amb els seus fills, els alcen en braços i els bressolen entre les cames en actes de bondat i puresa. Entre el primitivisme i l’art d’avantguarda, entre el naturalisme i l’abstracció, Baltasar Lobo construïx el seu llenguatge escultòric amb les formes femenines, les corbes i la sensualitat tranquil·la, reposada i delicada. Els cossos de les seues dones en marbre o en bronze inviten a ser acariciats i recorreguts. No és erotisme perquè no busca ressaltar el sexe, sinó l’harmonia, la tendresa i l’admiració cap a les que són la font de la iniciació, de la vida.

És per això que esta mostra de caràcter antològic no deixa de ser un homenatge a l’univers femení, en què apareix un llenguatge escultòric madur que es pot apreciar en la rotunditat dels volums de gran perfecció en el modelatge de les formes. Açò és especialment eloqüent en les peces fetes de marbre i bronze polits, en què l’escultor aprofita la plasticitat tàctil i lluminosa del material per a obtindre obres radiants, dotades d’una bellíssima i oscil·lant transparència interior. En estes figures clares i serenes, s’advertix un sentiment d’esperança que es reafirma en la idea que qualsevol dona pot aconseguir tot allò que es propose amb confiança i il·lusió. A més, esta mostra disposa d’un apartat dedicat als dibuixos que Baltasar Lobo va anar elaborant, en diferents tècniques, al llarg de la seua carrera, com a primers traços o esbossos, que ajudarien a formalitzar la idea final d’una figura escultòrica.