Avantguarda italiana d’entreguerres

Futurisme i Racionalisme

ExposicióIVAM Centre Julio González

La història de les avantguardes artístiques és també la història dels seus contrastos i dels enfrontaments estilístics. No podria entendre’s l’art modern europeu del segle XX sense l’aportació italiana i, en concret, sense les dues grans tendències artístiques progressives del període d’entreguerres (1919-1933), el Futurisme dels anys vint i el Racionalisme dels anys trenta. Tots dos moviments, en ple apogeu del feixisme (amb el qual van passar de la connivència a la difícil convivència) i sense renunciar a la internacionalitat del Constructivisme, el Purisme o el Dadaisme, van intentar l’aventura de fer intervindre l’art en la vida.

L’exposició presentava pintures i escultures al costat de reclams publicitaris, dissenys de moda i mobiliari, projectes urbanístics i d’edificació, espais escènics, fotografia i cinema. Es respecta així doncs aquella concepció dels valors artístics en la qual els creadors afronten amb la mateixa obstinació i dignitat tant el treball d’art aplicat, com el de pintura o plàstica pura.

La mostra està dividida en tres apartats principals. En primer lloc, la publicitat de Campari en els anys vint, amb obres de Giacomo Balla, Fortunato Depero o Enrico Prampolini, entre d’altres, per als quals la idea de l’abstracció, del mecànic i del còsmic va ser més important que la propaganda dels productes que van dissenyar. Un altre apartat estava dedicat a l’arquitectura racionalista, tant a través dels projectes utòpics de Virgili Marchi o Angiolo Mazzoni, com a la modernitat portada a la pràctica per Alberto Sartoris o Giuseppe Terragni, entre d’altres. En tercer lloc, estaven representats els artistes abstractes, constructivistes i concrets que van constituir l’avantguarda dels anys trenta: Lucio Fontana i Bruno Munari; la galeria Il Milione i els artistes agrupats al seu voltant; Alberto Magnelli i el grup de Como, etc. Aportacions que van possibilitar el desenvolupament de decisius moviments de postguerra, com el MAC (Moviment per l’Art Concret) i van advocar per un art lliure de tota imitació i referència.