Art Indígena Contemporani a Austràlia
Col·lecció Sordello Missana
L’art occidental sol exhibir-se en espaioses i sumptuoses sales de museus, mentre que l’art Indígena sol relegar-se als atipades vitrines dels museus d’antropologia i història natural, com si els primers foren el palau del futur i la victòria, i els segons el mausoleu del passat i la derrota. No obstant això, la canviant fisonomia de l’art contemporani i, especialment, les pressions de la globalització estan ocasionant un canvi de percepció en el món de l’art: l’art Indígena comença a considerar-se una pràctica contemporània apta per a la seua exposició en espais d’art alguna cosa que, d’altra banda, és comú a Austràlia des de fa més de vint anys.
Menys del 3% dels australians són indígenes. D’ells, entorn del 80% viuen en àrees urbanes, i el 20% restant en una zona escassament poblada i apartada d’Austràlia, en la seua terra natal o prop d’esta. La major part de l’art indígena es produïx en eixa Austràlia remota i forma part d’una vibrant cultura híbrida que combina tradicions indígenes i occidentals. Els artistes indígenes australians van experimentar el seu major avanç en les dècades dels anys huitanta i noranta, quan les pintures acríliques sobre llenç de les comunitats del Western Desert van atraure l’atenció del món de l’art i, poc després, d’un lucratiu mercat. Esta exposició es nodrix fonamentalment d’una col·lecció privada de pintura Western Desert reunida majoritàriament durant els últims cinc anys, que han sigut testimonis de la consolidació del moviment artístic i de la seguretat dels seus creadors pel que fa a la seua condició d’artistes professionals. Estos apartats assentaments que omplin el Western Desert solen consistir en diversos centenars d’habitants estretament relacionats.
En comparació amb altres centres urbans d’Austràlia, tenen la major proporció d’indígenes australians i de natius australians, de dones, naixements, gent jove, desocupació, funerals i malalties cròniques com la diabetis i el glaucoma, i la proporció més baixa d’ús domèstic de l’ordinador. Els telèfons mòbils, no obstant això, són endèmics. Així mateix, compten amb el nombre més gran de centres culturals i d’art per habitant, i tenen el nombre més gran d’artistes professionals per capita del món. L’art indígena remot es practica fonamentalment sota els auspicis de veterans representants de la llei, que tenen un profund coneixement de les tradicions indígenes. Encara que estan plenament immersos en la seua cultura i responsabilitats, molts d’estos artistes coneixen l’art contemporani occidental a través de llibres, visites a museus d’art i els seus contactes amb artistes occidentals i el món de l’art en general.
No obstant això, el seu art és abans que res una afirmació dels valors indígenes. Pot desprendre l’energia formal de l’art contemporani occidental i plasmar les inquietuds del món de l’art occidental entorn de la identitat, el lloc i el llenguatge en el món actual –per això és precisament art contemporani–, però imperen els seus propis criteris a pesar que realitzen col·laboracions i tallers amb artistes occidentals. L’exposició també inclou l’obra de dos artistes indígenes d’extracció urbana. A diferència dels artistes que viuen en comunitats apartades, molts creadors urbans han rebut una educació universitària en escoles d’art i s’identifiquen amb el discurs imperant en el món de l’art.
Si bé l’art indígena urbà reflectix les tradicions occidentals que s’ensenyen en les universitats australianes, sempre manté els seus llaços amb les perspectives indígenes presents en les històries de colonització i globalització –una cosa que també fan bona part dels australians no indígenes. L’èxit que ha collit l’art indígena, tant el realitzat per artistes que viuen en ciutats com el procedent de les comunitats desèrtiques, i la seua vigència com a subcultures dins de l’art contemporani dominant són un eloqüent baròmetre del món canviant en què vivim.