Antoni Miró
L’exposició, patrocinada per Fundació Bancaixa, que compte recorre la trajectòria artística d’Antoni Miró a través de 121 obres seleccionades pel comissari de l’exposició Fernando Castro Flórez, que ens mostra com la plàstica d’Antoni Miró respon a un profund compromís polític. La trajectòria d’Antoni Miró és paral·lela a la mobilització plàstica contra l’hegemonia de l’informalisme que va portar a la recuperació de la figuració, per a inserir-se, en un lloc destacat i amb característiques pròpies, en l’àmbit de la “Crònica de la Realitat”, com la va definir Vicent Aguilera Cerni.
La trajectòria plàstica d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) coincidix temporalment amb la generació de pintors que, fatigada de la sobreexplotació de l’informalisme dominat pels grans mestres de l’abstracció, va conduir a la recuperació d’una figuració que tractava de fer una crònica i denúncia de la realitat des d’un profund compromís polític.
Des de les seues primeres activitats artístiques amb el Grup Alcoiart o l’activitat de crítica social realitzada amb el Gruppo Denunzia, s’advertix que Antoni Miró s’allunya dels discursos formalistes en la seua pràctica artística a la qual aporta una dimensió de confrontació i resistència. Este realisme crític d’Antoni Miró té punts de contacte amb Equip Crònica o Equip Realitat per la seua incidència en qüestions socials, i per desplegar un pensament visual netament crític. L’obra d’Antoni Miró s’inserix, en un lloc destacat i amb característiques pròpies, en una certa tradició en l’art contemporani, la de la “Crònica de la Realitat”, com la va definir Vicent Aguilera Cerni. Perquè encara que generacionalment l’obra d’Antoni Miró està prop de l’Equip Crònica, Equip Realitat, de Joan Genovés, de Canogar, etc., manifesta trets singulars, amb caràcters estilístics i expressius propis.
Format al marge de les escoles de belles arts tradicionals i de les escoles d’arts i oficis, inicialment no va participar en els grups artístics de la ciutat de València, ni del cercle que promovia el realisme crític. Les seues primeres obres proposen imatges dràstiques i dramàtiques que prenen partit en defensa de la integritat de l’home i la seua afirmació de llibertat. Posteriorment, en l’obra d’Antoni Miró es produirà una evolució cap a un estil més assossegat sense perdre la voluntat incisiva, que al seu torn plantejava una reflexió sobre la pròpia activitat pictòrica.
El repertori d’imatges que Antoni Miró ha recreat en les seues obres ha anat ampliant el seu món referencial, en el qual s’aborda des del sexe a la política, des de la interpretació pop de la història de l’art a la denúncia de la violència i a la burla sarcàstica de líders, monuments i esdeveniments. També en la seua pintura els objectes quotidians, les màquines i efectes es convertixen en objecte de reflexió poètica. Antoni Miró revela en la seua obra una contínua disposició cap a allò que és simbòlic, en imatges carregades de paradoxes, expressives metàfores impregnades de figures literàries, amb les quals establix un món propi, imaginatiu i reflexiu.
En la construcció de les seues imatges pictòriques partix d’altres imatges precedents que extrau tant del llegat de la història de la pintura com dels mitjans de comunicació, i inclús del món del còmic i de la publicitat. Podem trobar les més diverses referències a distints moments de la història de l’art, com ara els quadros de Las Meninas, Els borratxos, La farga de Vulcà, Innocenci X, El comte duc d’Olivares, Carles V a Mülberg, Carles III, Autoretrat de Goya, La duquessa d’Alba, L’obrer ferit, La lletera de Bordeus, Les senyoretes d’Avinyó, Guernica, o els avions militars de Lichtenshein, un retrat de Picasso amb una gorra de paper o inclús a Mortadel·lo. Tant si procedixen d’obres d’art del passat com de la cultura de masses popular són icones que han passat a formar part de l’“inconscient col·lectiu” cultural, i d’ací prové l’eficàcia de la seua utilització irònica i, de vegades, inclús sarcàstica.