Andreu Alfaro

L’exposició està formada per noranta-dos peces realitzades des de finals de la dècada dels cinquanta fins al present, seguint el criteri d’incloure obres particularment representatives de cada un dels períodes pels quals ha discorregut la trajectòria de l’artista i de les sèries més rellevants de cada un d’estos períodes. Amb motiu de l’exposició, l’IVAM ha organitzat un taller didàctic sobre l’obra d’Andreu Alfaro. L’activitat d’este taller facilita la immersió en els processos creatius i l’anàlisi dels mecanismes expressius de l’artista. Els participants en este taller treballaran sobre els aspectes formals i espacials de les escultures públiques de la sèrie Generatrius i, en una segona activitat, realitzaran una escultura de formes sintetitzades, un “dibuix en l’espai”. El taller desenrotllarà la seua activitat de dimarts a divendres per a grups amb visita concertada, i els diumenges al matí dirigit a un públic familiar.

Un dels aspectes que més crida l’atenció en la trajectòria d’Andreu Alfaro és l’enorme diversitat de les seues orientacions, la seua capacitat per a treballar amb els materials més distints en funció d’uns designis dispars que tant han pogut ser de caràcter abstracte o geomètric com estilitzadament figuratiu. De fet, el que roman com a fonament de tota la seua obra és el dibuix quant a llenguatge plàstic i simbòlic, a través del qual Alfaro concep les seues escultures com a projeccions de la línia en l’espai tridimensional.

Andreu Alfaro (València 1929) va iniciar la seua activitat artística com a dibuixant i pintor en la segona mitat de la dècada dels cinquanta, i va realitzar les seues primeres exposicions individuals els anys 1957 i 1958. Des de les seues primeres escultures de 1958 evidencia el seu ferm compromís amb l’experimentació formal que l’emparenta amb l’escultura d’herència constructivista que en aquell moment es feia a Europa. El 1959 s’integra en el Grup Parpalló i contribuïx a la seua reorientació ideològica cap a un art analític que llavors es va denominar normativisme.

Artista d’una trajectòria canviant i diversificada, ha mantingut, no obstant això, certes concepcions bàsiques com l’assimilació en la creació artística de la metodologia dels processos i materials industrials, i el convenciment que l’escultura ha de servir per a simbolitzar actituds o arguments col·lectius. Fins a mitjan els anys seixanta treballa tant en llauna i filferro com amb varetes i planxes laminades d’ús industrial, amb les quals compon formes geomètriques en què l’espai forma part consubstancial de les obres. En estos primers anys la influència teòrica d’Oteiza és important. Durant la segona mitat dels seixanta, el seu llenguatge es fa més sintètic i sintonitza d’una forma precoç amb l’estètica minimalista; al mateix temps que realitza peces en fusta, enfrontant-se per primera vegada amb la matèria quant a massa, problema tradicional de l’escultura al qual Alfaro no concedirà d’ara endavant massa atenció. En la dècada dels setanta es dóna a conéixer a un públic més ampli amb unes obres en plexiglàs de color que exploten amb habilitat les possibilitats plàstiques de la simetria i la repetició de formes geomètriques. Estes peces produïxen uns sorprenents efectes òptics i cinètics que integren l’autor, de manera peculiar, en estos corrents.