Alberto Giacometti

L’exposició presenta per primera vegada a Espanya els dibuixos de còpia d’obres mestres de la Història de l’Art, activitat que Giacometti —de qui, pròximament, es commemora el centenari del seu naixement— va practicar durant tota la seua vida. En aquests dibuixos, en gran part inèdits, procedents de col·leccions i museus europeus, Giacometti interpreta tant obres de l’antiguitat —de l’art sumeri, egipci, grec, bizantí, africà— com de Rembrandt, Van Eyck i fins i tot d’artistes contemporanis seus com Lipchitz, Matisse o Mondrian. Aquestes obres aporten una nova perspectiva que permet reconstruir els diferents períodes de la seua creativitat artística i mostra la seua activitat com a “copista” d’obres mestres de la Història de l’Art —activitat que Giacometti va exercir al llarg de tota la seua vida— i possibilita la confrontació del seu treball de còpia amb la seua pròpia activitat creativa, representada per quaranta pintures i escultures, entre elles algunes de les seues obres mestres absolutes. Amb motiu de l’exposició s’edita un catàleg amb assaigs de Casimiro di Crescenzo i Simone Soldini, que analitzen per primera vegada l’obra de Giacometti en relació a les seues còpies, una àmplia selecció bibliogràfica i il·lustracions que reprodueixen les escultures, pintures i dibuixos exposats.

Alberto Giacometti (Borgonovo 1901 – Coira, Suïssa 1966) és una de les figures més rellevants i també més complexes de l’escena artística del segle xx. Nascut al si d’una família d’artistes, la seua vocació per l’art va aparéixer molt prompte; als tretze anys va realitzar la seua primera escultura (un bust del seu germà menut Diego) i les seues primeres pintures encara són anteriors. El 1919 va ingressar a l’Escola d’Arts i Oficis de Ginebra, i els anys 1920 i 1921 va visitar els museus italians i va realitzar les seues primeres còpies d’obres dels mestres Cimabue, Giotto i Tintoretto. Al llarg de la seua vida, Giacometti estudiaria obres de nombrosos autors interpretant-les a través de les còpies, artistes de la seua preferència com Dürer, Rembrandt, passant de Van Eyck a Fragonard, de Van Gogh a Cézanne, una de les seues referències constants; sense oblidar els seus contemporanis: Matisse, Picasso, Lipchitz, Braque, Derain, Mondrian, etc.

Instal·lat a París el 1922, va treballar amb Arxipenko i va seguir de prop l’obra de Lipchitz i sobretot la d’Henri Laurens. Va començar a produir objectes no figuratius, reduïts a formes simples i essencials, imaginàries i simbòliques, amb connotacions eròtiques en alguns casos, com en Le couple (Parella) del 1926, La femme cuillière (Dona- cullera) del 1928 i La boule souspendue (Bola suspesa) del 1930. En aquests objectes dels primers anys trenta s’estableixen les relacions d’oposició entre formes o conceptes antinòmics: ple-buit, corbes-arestes. Els surrealistes veren en aquestes obres la materialització escultòrica de les visions del somni i de l’imaginari. André Breton esmenta L’Object invisible del 1934-35 a L’Amour fou. Això no obstant, Giacometti s’allunyaria dels surrealistes la disciplina dels quals, fortament jerarquitzada, rebutjava. A partir de la seua ruptura amb els surrealistes va experimentar en el camp de l’escultura i de la pintura i no va exposar els seus treballs durant un període de dotze anys.

L’obra que va realitzar a partir d’aquesta segona etapa és possiblement la més coneguda del públic. A partir del 1945 va reprendre la seua interrogació al món del seu entorn i a la natura. Aleshores va realitzar la major part de la seua obra escultòrica i la quasi totalitat de les seues pintures. Va centrar la seua investigació en els retrats amb dos o tres personatges, com el seu germà, la seua dona i algun altre model ocasional, com el seu amic Eli Lotar. Va allargar les seues descarnades figures en una estilització extrema que accentua la fragilitat davant l’espai que les envolta, com podem apreciar en les obres exposades: Femme qui marche (Dona que camina) del 1932-36 (Col·l. Peggy Guggenheim, Venècia), Tête (Autoportrait) (Cap [Autoretrat]) del 1927 i Vide-poche (El vuit que allotja) del 1930 (Galerie Jeanne Bucher, París), Femme debout (haut chignon) (Dona dempeus [trossa alta]) de c. 1948, La Cage (première version) (La gàbia [primera versió]) del 1950, Tête de cheval (Cap de cavall) del 1950 —pintura que va regalar al seu amic Miró—, Diego au chandail (Diego amb jersei) del 1953 i Caroline del 1961. Al final de la seua vida, Giacometti, que es va veure reconegut com un dels grans escultors del segle xx, va reivindicar amb èmfasi la seua obra pictòrica. Aquestes pintures procedeixen del mateix sentiment tràgic de l’existència, de la mateixa recerca anguniosa de la realitat que Giacometti considerava infructuosa en la seua pròpia certesa que mai no aconseguiria aprehendre la veritable essència de l’ésser, a pesar de la seua incansable activitat, de l’incessant escrutini dels seus models i de la realitat circumdant.