SOLEDAD SEVILLA
Valencia, (Espanya) 1944

Després d´acabar la seua formació a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, el 1964 entra en contacte amb Jordi Teixidor i José María Yturralde i s´adscriu als cercles, d'art normatiu i art tecnològic que exposen el 1968 en la col.lectiva “Antes del arte III: Series Matemáticas” a la Galería Eurocasa de Madrid. Un any més tard celebra la seua primera individual a la Galeria Trilce de Barcelona. Entre 1969 i 1971 participa en els seminaris del Centre de Càlcul de l'Universitat Complutense de Madrid “Generación automática de formas plástiques”, on investiga el mòdul com a element generador de formes. A la primera meitat de la dècada dels setanta exposa regularment a Madrid i Sevilla, sense deixar de participar en col.lectives del grup geomètric de Madrid –The Computer Art Exhibition & The European Systems Engineering Symposium (Madrid, 1971), Tendencije (Zagreb, 1973), Pintores constructivistas españoles (Madrid, 1975), Forma i Medida en el arte español actual (Madrid, 1977)-. Durant els anys centrals de la dècada abandona els seus treballs sobre el mòdul, per a centrar-se en l'anàlisi d'estructures sobre el pla. El 1976 té lloc la seua primera individual a l'estranger –Galerie Ferm de Malmö-. El 1978 celebra una important exposició a les Sales de la Direcció General del Patrimoni Artístic a Madrid.

El 1980 es trasllada a Boston, on viurà dos anys. A la seua tornada a Espanya inicia la sèrie: Les Menines, en la qual manté el seu interés per la trama, la línea i el color en les seues investigacions espacials. Encara que ja ha experimentat amb el mitjà a Boston, el 1984 du a terme la seua primera instal.lació –El poder de la tarde (El poder de la vesprada) a la Galería Montenegro de Madrid-, pràctica que, sense abandonar la pintura (La Alhambra, Els bous), manté al final de la dècada i intensifica als anys noranta: l'aigua, el fum o el temps, sempre metàfores d´allò efímer, es converteixen en elements centrals d´aquestes metàfores, amb la llum com a vehicle de construcció lírica i la línia com a matriu estructuradora. La sèrie Ruinas (Ruïnes) de 1993 marca un canvi en la seua producció pictòrica, en la qual el color comença a dominar sobre la línea a l'hora de definir camps espacials. Després de la concessió del Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 1994, el Palau de Velázquez de Madrid organitza l'any següent una important retrospectiva de la seua obra. El 1996 li concedeixen el premi Alfons Roig de la Diputació de València.