GABRIEL CUALLADÒ CANDEL
Massanasa (València) 1925 - Madrid 2003

Cualladó va començar a fer fotografies amb una càmera Capta a partir del naixement del seu primer fill el 1951. No va tenir una formació extensa, ni tampoc estudis específics, ja que a causa del context de la postguerra, va haver de treballar des de molt jove al camp, fins que el 1941 es va traslladar a Madrid per formar part de l'empresa de transports del seu oncle. Es va autodefinir com a fotògraf amateur durant gairebé tota la seva vida, fins a una data indeterminada entre el 1998 i el 1999 no va eliminar del membrete de les seves cartes l'adjectiu d'amateur; fins i tot després d'haver guanyat el primer Premio Nacional de Fotografía atorgat pel Ministerio de Cultura el 1994, no va eliminar aquest qualificatiu.

La segona meitat dels anys cinquanta van ser clau en el desenvolupament i participació de Cualladó en el context fotogràfic espanyol, i alhora, aquests anys també van ser molt significatius per a la fotografia espanyola, que va ser acuñada “nova avantguarda” per Josep Maria Casademont. El 1956, Cualladó entra a formar part de la Real Sociedad Fotográfica de Madrid, i el 1957 d'AFAL (Agrupación Fotográfica Almeriense). Començava així a teixir xarxes amb fotògrafs com Ramón Masats, Rubio Camín, Francisco Ontañón, Francisco Gómez i Leonardo Cantero, amb els quals va formar el grup La Palangana. I amb altres fotògrafs del context madrileny, com Gerardo Vielba, Fernando Gordillo o Juan Dolcet, que no formaven part oficial del grup, de aquella fotografia que va fer Ontañón el 1959 on apareixien els retrats dels sis integrants primigenis.

La seva feina en el context espanyol que es desenvolupava entre associacions, agrupacions o salons fotogràfics contrastava amb la seva visibilitat i reconeixement en l'àmbit internacional. El 1960 va guanyar el premi Popular Photography amb una de les seves fotos del reportatge de Boda de Ramón Masats i Montse Santamaría. El 1962 va guanyar la medalla d'or al Salón Internacional de Fotografía Sandness (Noruega) amb la seva fotografia Niña de la rosa (1959). I aquell mateix any, 1962, va ser un dels fotògrafs espanyols escollits pel govern francès per fer un reportatge fotogràfic sobre París. El 1966 va exposar a Interpress-Photo a Moscú i a la mostra World Exhibition of Photography a Colònia.

Cualladó va compaginar la seva feina fotogràfica, donant suport a la fotografia com a editor, promotor, col·leccionista (va començar a col·leccionar fotografia el 1979), i també com a escriptor, deixant empremta de la seva visió a les revistes i butlletins de les diferents dècades, sobretot a Arte Fotográfico, Afal, Cuadernos de la Fotografía, Boletín Real Sociedad Fotográfica de Madrid.

La seva fotografia té un enfocament antropològic, Cualladó es centrava no només en la persona retratada, sinó en el context en què es trobava: «Tracte de conseguir el reflex de la personalitat del retratat. […] Encara que sigui un professional de solvència tècnica, surten pocs retrats autèntics. Abans parlàvem de La gitanilla (Sama de Langreo, Astúries, 1978), que per a mi és un retrat aconseguit, malgrat estar envoltada per aquest ambient. Podem dir el mateix del Camarero en la boda de Penella (Madrid, 1966). En ambdós casos, tot l'entorn de la figura s'incorpora al secret del retrat.” […].

Durant la seva trajectòria es va mesclar la producció de reportatges sobre temes o llocs que freqüentava com els titulats la Real Societat Fotogràfica, El Rastro, Cerveceria Alemana o les fotografies preses durant les vacances a Astúries. A aquests se sumaren els encàrrecs, a més del realitzat sobre París, als anys vuitanta i noranta, es van succeir nombrosos encàrrecs institucionals a Espanya com a fruit de la institucionalització de l'art. Així es van crear treballs com L’Albufera. Visió tangencial (1985), Els paisatges de Joanot Martorell. Gandia i la Safor (1990), Una aproximación visual a la guitarra (1994-1995), Imagina (1991), ARCO-94 (1994) o Puntos de vista (1995).

Sempre va treballar la fotografia en blanc i negre, cosa que li permetia realitzar ell mateix el revelat, a excepció de les polaroid preses a partir dels anys noranta. Cualladó no considerava les fotografies polaroid part de la seva obra. Per a ell tenien un altre estatus diferent al de les seves fotografies en blanc i negre. Eren un recurs per assajar amb el color, ja que li permetia el control del revelat sense necessitat d'un procés de laboratori en color que ell no podia realitzar.

A més de ser guardonat amb el Premio Nacional de Fotografia (1994), en 1992 va obtindre el premi ICI de Fotografia Europea organitzat pel National Media Museum (Anglaterra). En 1998 va ser guardonat amb la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes (Madrid), i en 2002, la Diputació de València li va concedir el Premi Alfons.

Bibliografia 

Garde Harce, Antonio: «Entrevista a Gabriel Cualladó». Nueva Revista, 29-XI-1997. https://www.nuevarevista.net/entrevista-gabriel-cuallado/

Sandra Moros, conservadora de l'IVAM