FRANCIS PICABIA (FRANÇOIS MARIE MARTÍNEZ PICABIA)
París,(França) 1879 – París (França) 1953  

Estudia a l'Escola d'Arts Decoratives, no sense certs dubtes del seu cercle familiar, que gaudia d'una posició benestant. L'amistat que fa amb la família Pisarro el 1902 el du a al plenairisme, desenvolupant un impressionisme heterodox, que va triomfar als salons oficials francesos i certs circuits alemanys i britànics, amb els quals trenca el1908 després de ser introduït en les “teories de la correspondência” per Gabrielle Buffet. El contacte amb Duchamp, Apollinaire i les tertúlies dels “Diumenges de Puteaux l” alineen amb els partidaris d'una nova estètica que supere el cubisme. A l'exposició Section d’Or de 1912 presenta algunes obres que suggereixen la línea radicalment abstracta que adoptarà després del seu viatge als Estats Units amb motiu de l” Armory Show, i que quedarà sistematitzada amb els “estudis psicològics” que realitza a partir de 1914. La guerra el fa tornar a Amèrica, on realitza els seus primers “anti-dibuixos” (retrats-màquina i obres mecàniques). El 1916 redueix la seua producció plàstica, pero no així la seua activitat com a poeta, que intensifica, i editor, que desenvolupa als Estats Units, Barcelona –on publica 391- i Zuric. El 1919 escandalitza amb les “màquines” exposades al Salon d’Automne, avantsala dels esdeveniments que se succeiran quan, amb Tzara i Breton, active la facció parisenca de dadà.

El 1922 torna a la pintura figurativa. Al darrer número de 391 formula l´instantaneísme, amb el qual desitja mantenir viu l'esperit de dadà, i que plasma en un ballet –Relâche, amb la colaboració d´Erik Satie i Jean Börlin- una pel.lícula –Entr’acte, amb René Clair i Satie- i un espectacle denominat Ciné-Sketch. Des de 1925 viu  a la Riviera francesa, on es converteix en un irreverent animador de l'alta societat i tradueix pictóricamente l´instantaneísme a través de successives sèries que agafen prestada la seua iconografia de la història de l'art i la mitologia: Monstres (1925), Transparències (1927-33) i al.legories. Tanca la seua etapa figurativa durant els anys de la Segona Guerra Mundial, amb una sèrie d'ambigus Nus fotorealistes, els quals s´han volgut veure com a precedent del pop.

Després de la guerra torna a París, on torna als camins de l'abstracció, a través de la qual es relaciona amb els components de la non-figuration psychique. El 1949 rep un gran homenatge en la retrospectiva que amb el títol 50 ans de plaisir se celebra a la Galerie René Drouin de París.