Cindy Sherman

Untitled no. 91, de la sèrie Centerfolds, 1981

(Sense títol núm. 91, de la sèrie Pàgines centrals)

L’art contemporani ha desenvolupat amb freqüència una metodologia de treball basada en la repetició. El concepte de sèrie ha formalitzat les idees més abstractes o radicals fins que esdevenen una marca recognoscible que genera una familiaritat en el públic i enforteix la seua vinculació amb el mercat de l’art. La idea, com a fracció repetitiva, no s’exhibeix com a còpia, sinó com a complexitat: la necessitat de contar, des de molts punts de vista i amb matisos variats, una mateixa història. Si la novel·la s’organitza per capítols, la poesia reitera les figures retòriques o el teatre necessita les acotacions, l’art contemporani se sustenta en la fabricació de sèries que concentren i expandisquen, al mateix temps, la noció d’obra artística.

Cindy Sherman (Glen Ridge, NJ, Estats Units, 1954) fa fotografies des de la darreria dels anys setanta del segle xx, en les quals el seu cos apareix interpretant rols diversos. En la seua mítica sèrie Untitled Film Still (Fotograma de pel·lícula sense títol, 1977-1980), l’artista es fotografiava en situacions i llocs relacionats amb les pel·lícules de cinema clàssic dels anys quaranta i cinquanta, en les quals la figura femenina era el centre de la mirada masculina, heterosexual i patriarcal. Aquestes imatges qüestionaven, amb el simple gest de la descontextualització, tota una història parcial del cinema, que és com dir una història universal del comportament. En la sèrie següent, titulada Rear Screen Projections (Projeccions amb pantalla de fons, 1980-1981) i la primera realitzada en color, l’autora juga de nou a interpretar papers diversos, en aquest cas amb el fons construït d’una retroprojecció. La relació amb el llenguatge cinematogràfic s’assenta sobre les mateixes bases de la generació de realitat a partir d’una ficció constatable. Les escenes que apareixen com a fons ajuden a crear un context per al primer terme –la postura i el rol de Sherman–, però sobretot permeten marcar uns límits precisos entre representació i construcció de realitat.

Amb la sèrie Centerfolds (1981), Cindy Sherman s’inventa, ella sola, la dècada dels noranta i anticipa el que després esdevindrà moneda comuna. Els 12 “pòsters centrals” d’aquesta sèrie es van crear per a la revista Artforum com a resultat de la invitació d’Ingrid Sischy, llavors editora, per a mostrar cada un d’aquests a doble pàgina. El format quadrat de la publicació genera l’escala 2:1, en emprar la doble pàgina, i obté una aparença, encara que no exacta, de pantalla de cinema. Aquesta sèrie, finalment, no es va publicar en Artforum, però va ser l’inici d’un punt d’inflexió en el treball de l’artista estatunidenca, al mateix temps que indicava pistes segures sobre com el gir fotogràfic resultaria determinant dins de l’art contemporani. En primer lloc, aquestes imatges es van ampliar a una grandària inusual en 1981 per a les fotografies, fins i tot per a les de color. La proporció de 2 x 4 peus (60 x 120 cm aprox.) feia que es mostrara el cos fragmentat de l’artista quasi a grandària natural, cosa que generava una complicitat estreta amb el públic i, probablement, una reacció igualment immediata. L’artista mai mira a càmera, cosa que sí que solen fer els models en els àmbits publicitari o eròtic. Aquesta interpretació d’un paper, més enllà de la mirada de qui observa, connecta aquestes imatges amb el cinema, en el qual mirar a càmera és una acció reservada a l’error o a l’experimentació continguda.

La fotografia Untitled no. 91 mostra l’artista tombada en terra, de sobines, amb una perruca de color castany fosc i amb la mirada perduda cap al que s’intueix com una finestra de l’estança. El braç dret descansa per damunt i al costat del seu cap, mentre la mà esquerra, sobre el pit, sembla jugar amb les puntes dels cabells o amb el coll de la samarreta, de mànega ¾ i manifestament bruta. En la part superior dreta, entre el cos de la dona i el sòl de tarima antic i amb restes de pintura, hi ha una tovallola o, potser, un barnús rosaci; i, en la part superior esquerra, una tovallola li cobreix els peus. Una falda curta deixa veure part de les cuixes i les cames. La construcció perfecta del plànol és una altra de les característiques de Sherman, demostrada en qualsevol d’aquestes sèries o en les moltes altres que ha realitzat després, en les quals aspectes com la sexualitat, la fragmentació, el jo i el que és abjecte han conformat un dels treballs artístics més destacats de l’últim mig segle.

Bibliografia

Cindy Sherman, Museum Boijmans Van Beuningen, Rotterdam, 1996.

Cindy Sherman: Retrospective, Thames and Hudson, Nova York / Londres, 1997.

Cindy Sherman: Centerfolds, powerHouse Books, Nova York, 2002.

Á. de los Ángeles, 50 Obras maestras 1950-2000, IVAM, València, 2020, p.96.