VALIE EXPORT 

Tattoo II, 1972-1996

(Tatuatge II) 

Incideix Paul Schimmel en el seu text “Leap into the void: performance and the object” (Salt al buit: performance i objecte) sobre la “consciència de l’acte i de l’existència” en els àmbits artístics d’Europa, els Estats Units i el Japó després de la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust i la bomba atòmica. “La possibilitat d’una anihilació global va fer els éssers humans més conscients que mai de la fragilitat de la creació, subjecta com va estar a forces de destrucció d’una magnitud sense precedents”. Per aquests i altres motius, és cert que la presència de l’art d’acció en les dècades dels anys seixanta i setanta van marcar un abans i un després en la formalització del cos com a motiu d’anàlisi, experimentació i exposició. El context polític i social va ser òptim perquè l’art poguera trencar definitivament amb l’acadèmia i el mercat, espentat per conflictes com les guerres de Corea i Vietnam, els moviments estudiantils de 1968 o la difícil cohabitació a banda i banda del teló d’acer. Potser precisament per aquesta amenaça global d’anihilació, el cos de l’art se sotmet a marques, talls, accidents, i es converteix en superfície vivent on registrar el temps.

Encara molt jove, Waltraud Lehner (Linz, Àustria, 1940) deixa al marge la seua vida de dona casada i mare per a estudiar art. Renuncia als cognoms de son pare i del seu marit per a fer-se dir VALIE EXPORT a partir de la seua primera peça conceptual, realitzada en 1967. En un paquet de tabac de la marca SMART EXPORT inclou una fotografia de la seua cara en la part central, inscriu una llegenda en llatí i alemany, “Semper et ubique, Immer und Uberall” (Sempre i ubiqua), i substitueix la paraula SMART per VALIE. Aquest gest inicia un nom artístic que funciona com a logotip (mostrat sempre en lletres majúscules i dissenyat com un segell) i una trajectòria que reivindica el cos femení com a motor de canvi, espai d’experimentació i resistència, així com agent activador de les consciències benpensants i acomodatícies de la societat dels anys seixanta. Entre 1968 i 1969 realitza dues de les accions més importants de la seua carrera i les més convocades en les exposicions col·lectives en què ha participat, influenciades pels accionistes vienesos, encara que clarament diferenciades, feminitzades. En Tapp und Tastkino (Cinema de tacte, 1968) l’artista porta una caixa que, a manera de teatre portàtil, li cobreix els pits nus. El seu acompanyant Peter Weibel, que anuncia amb un megàfon l’acció, encoratja les persones presents en l’espai públic on es realitza l’acció a introduir les mans a través de la caixa, generant així una relació íntima amb l’artista. Aquest contacte dura uns 5 segons, temps que ella mateixa cronometra. Genitalpanik (Pànic genital) és una acció on l’artista vesteix una camisa fosca i uns pantalons vaquers als quals s’ha llevat la part que cobreix els genitals, deixant-los a la vista. Amb una metralleta, l’artista va accedir a un cinema i va recórrer les files de butaques per a provocar la reacció del públic. Una sèrie de fotografies i els pantalons han quedat com a registres d’una acció de gran càrrega política, on el cos sexualitzat de l’artista actua com a arma. 

Tatoo II és una fotografia que deriva de la Body Sign Action (Acció simbòlica corporal) realitzada en 1970. En l’acció prèvia, l’artista es fa un tatuatge en la cuixa esquerra que mostra la pinça que connecta les lligacames i la calça. Hi ha diverses fotografies d’aquesta mateixa acció i del tatuatge resultant. En aquesta, l’artista alça la vora del vestit fins al naixement de la cuixa, deixant veure el tatuatge que dialoga amb les botes altes que calça, de canya alta i acordonades. La fotografia reflexiona sobre els símbols femenins que, en la majoria dels casos, deriven de tòpics patriarcals i masclistes, on el cos de la dona és un objecte que ha de decorar-se amb peces que activen o fixen la mirada masculina. En un altre sentit, precisament el fet de tatuar-se aquest objecte converteix l’artista en propietària del seu cos i de la possibilitat de mostrar o no aquesta marca. El pas del temps converteix aquesta acció i el tatuatge resultant en el registre d’un cos que evoluciona i canvia, que envelleix i desapareixerà.

Bibliografia

Autoportraits photographiques (1898-1981), Éditions Herscher / Centre Georges Pompidou, París, 1981.

Féminimasculin: Le sexe de l’art, Gallimard / Electa / Centre Georges Pompidou, París, 1995.

Out of Actions: Between Performance and the Object, 1949-1979, MOCA, Los Angeles, 1998.

Á. de los Ángeles, 50 Obras maestras 1950-2000, IVAM, València, 2020, p.106.