Grete Stern

Sueño nº 41: Llamada; De la serie "Sueños". Fotomontaje para la sección "El psicoanálisis te ayudará" de "Idilio. Revista Juvenil y femenina", n. º 26, 17/5/1949, Buenos Aires

(Somni núm. 41: Telefonada, de la sèrie Els Somnis)

Grete Stern (Elberfeld, Alemanya, 1904 - Buenos Aires, l’Argentina, 1999) va estudiar disseny gràfic a la Württembergische Kunstgewer¬beschule de Stuttgart entre 1923 i 1925, un moment en el qual s’assistia a l’auge dels mitjans de comunicació impresos i irrompien nous llenguatges i maneres d’entendre la publicitat, en què les tèc¬niques fotogràfiques i de reproducció ocupaven un lloc destacat. En aquest camp desenvolupa la seua carrera artística i aconsegueix el reconeixement internacional per l’ús singular de les possibilitats del medi fotogràfic. Inserida en l’àmbit publicitari a Berlín, Stern estudia fotografia amb Walter Peterhans, primer entre 1927-1928 i després en 1932, ja que assisteix als cursos que aquest imparteix com a director del departament de fotografia de la Bauhaus de Dessau. D’altra banda, en 1929 funda un estudi de disseny gràfic i fotografia junt amb Ellen Auerbach que bategen amb el nom ringl pit; els seus treballs es caracteritzen per compondre imatges fotogràfiques des de l’experimentació tècnica, material i iconogràfica. Amb l’ascens al poder del Partit Nacionalsocialista emigra a Anglaterra en 1933, on continua la seua activitat professional. Casada amb el fotògraf Hora¬cio Coppola, s’instal·la de manera definitiva a Buenos Aires en 1936.

Integrada en el medi artístic i intel·lectual de la capital argentina, Stern exposarà en diverses ocasions, funda un estudi amb Coppola —amb el qual també assumeix projectes editorials— i rep encàrrecs d’institu¬cions, editorials i agències de publicitat. A més de projectes personals, la seua casa es converteix en l’escenari de la segona exposició del grup MADÍ, Moviment d’Art Concret Invenció, en 1945, i entre 1956 i 1970 assumeix l’organització i direcció del taller de fotografia del Museu Nacional de Belles arts de l’Argentina. La seua trajectòria es completa, d’una banda, amb un constant treball individual i, de l’altra, participant en la recuperació i difusió internacional de l’obra de ringl pit.

El fotomuntatge Somni núm. 41: Telefonada forma part de la sèrie Els somnis que Grete Stern va fer entre l’octubre del 1948 i el juliol del 1951 per a la revista Idilio, una publicació dirigida a un públic feme¬ní de l’Editorial Abril. El treball que ací va desenvolupar responia a la naturalesa pròpia i al caràcter nou d’aquesta revista, perquè, a més de les seccions habituals, incloïa una fotonovel·la i un consultori amb el títol “La psicoanàlisi l’ajudarà”. Alhora que la revista es feia ressò de les teories de Freud i els corrents psicoanalítics —les obres completes de Freud es van traduir a l’Argentina en 1944 amb el suport de l’Associació Argentina de Psicoanàlisi—, també revelava el paper reservat en aquesta mena de mitjans de comunicació de masses al component visual i la narració gràfica. Grete Stern va fer al voltant de 140 “somnis” per a aquesta última secció, en la qual va treballar junt amb Enrique Butelman, un dels introductors de la psicoanàlisi a l’Argentina, i el teòric i psicoanalista Gino Germani.

Des del consultori se sol·licitava que les lectores enviaren el relat dels seus somnis, el qual seria interpretat en clau psicoanalítica i publicat en la revista. Aquestes interpretacions apareixien signades pel professor Richard Brest, pseudònim sota el qual estaven Butelman i Germani. Al seu torn, Germani feia els comentaris al relat rebut perquè, a partir d’aquests, Stern en fera la composició gràfica o reelaboració icònica. Així, cada fotomuntatge era la representació sintètica de la carta i la resposta, i en tots aquests la dona és la protagonista d’una situació dramàtica (incomunicació, frustració, empresonament, autoretret, disconformitat, etc.). Stern va trobar en el fotomuntatge l’instrument idoni amb el qual construir imatges inversemblants, d’una naturalesa no real, originades en el subconscient femení i tractades, en última instància, per la raó científica masculina. En la sèrie Els somnis, Stern estableix una relació d’igualtat entre el procés de construcció d’imatges en el somni i el procés tècnic propi del fotomuntatge, al mateix temps que deixa entreveure el paper de l’home (marit, cap, amant, psiquiatre) en la construcció de tipus femenins psíquics.

En 1967, amb motiu d’una exposició, Stern va redactar el text “Anotacions sobre el fotomuntatge”; a més d’enumerar ací els recursos tècnics i compositius que va emprar en les seues obres, recordava les paraules d’André Breton sobre la construcció d’imatges: “Per a mi, la imatge més forta és la que presenta major grau d’arbitrarietat”. Això s’adverteix en Somni 41: Telefonada, publicat en Idilio el 17 de maig del 1949. Coneixedora de les tècniques i recursos desenvolupats pels pioners del fotomuntatge de l’avantguarda europea: John Heartfield, Gustav Klucis i Raoul Hausmann, i també de la defensa dels surrealistes de crear imatges meravelloses en convocar elements aliens al relat racional, Stern uneix elements i escenaris inversemblants —en aquest cas la dona al telèfon, una paret, el cap d’un xiquet, un home amb un ganivet i l’interior d’una botiga d’ultramarins— utilitzant la sobreimpressió d’imatges des¬contextualitzades, la distorsió de les proporcions i el joc d’escales i plans (la dona i el telèfon, el xiquet i la bàscula) o l’alteració de la perspectiva, recursos amb els quals activa els sentiments d’insegu¬retat, tensió, terror o irracionalitat, al mateix temps que li permeten recrear l’espai oníric en què aquestes imatges es configuren.

Si la numeració correspon a l’ordre del conjunt de fotomuntatges fets per Stern per a la revista, el nom de Telefonada el va afegir l’artista, que sostenia que el títol juga un paper estructural en la imatge resultant. En aquest cas, l’exagerat telèfon apunta a l’objec¬te (o metàfora o mitjà) d’angoixa d’aquest somni, o al que provoca aquest malestar en la psicologia de la dona. Per la seua banda, Germani va incloure aquest somni dins de la subsèrie “Els somnis d’incomunicacions”. Pel que fa a la composició material del foto-muntatge, Stern hi utilitzava imatges del seu arxiu que combinava amb les fotografies específiques que prenia de la seua filla Silvia Coppola i d’Etelvina del Carmen Alaniz Cacho, que van posar rostre, cos i expressió als tipus femenins protagonistes dels somnis.

Bibliografia

Grete Stern. Sueños, Círculo de Bellas Artes, Madrid, 2015

K. M. Sibbald, “Through a Glass Darkly: Techniques of Feminist Irony in Grete Stern’s Sueños”, Hispanic Journal, vol. 26, nº 1/2, primavera-tardor 2005,pp. 243-258.

Grete Stern. Sueños, IVAM Centre Julio González, València, 1995.

Rocío Robles Tardío, 50 Obras maestras 1900-1950, IVAM, València, 2019, p.90.