Olga Rózanova

Libro transracional, 1916

(Bibre transracional) 

En la dècada de 1910, Rússia va protagonitzar un moment de màxima experimentació amb els llenguatges tant en les pràctiques artístiques com literàries i escèniques. Moscou i Sant Petersburg es van convertir en els centres neuràlgics en els quals artistes, poetes, dramaturgs i músics participaven conjuntament en la formulació d’un art d’avantguarda guiats pel lema “l’art en la vida i la vida en l’art”. Els creadors es van associar amb l’objectiu de difondre aquell canvi de paradigma respecte a les convencions acadèmiques i la influència postimpressionista francesa. A través de grups com Unió de la Joventut o Sota de Diamants, tots dos sorgits en 1910 i en els quals Olga Rózanova (Melenki, Rússia, 1886 - Moscou, Rússia, 1918) va tindre un paper destacat, van unir esforços i entusiasme, van organitzar exposicions, van fundar revistes, van editar llibres, etc. Aquests grups van servir de vehicle per a la configuració d’un llenguatge d’avantguarda específic rus: el cubofuturisme, en 1913. A això se suma la publicació de manifestos –“Una galtada al gust del públic” (1912), signat per David Burliuk, Aleksei Krutxónikh, Veli¬mir Khlébnikov i Vladímir Maiakovski–, les estades d’artistes a París o altres capitals europees, com va ser el cas de Mikhaïl Lariónov i Natàlia Gontxarova, creadors del lucisme o rayonnisme (1913), o els intercanvis artístics, com la visita de Filippo Tommaso Marinetti a Sant Petersburg en 1914 i la participació d’un grup d’artistes russos, entre els quals hi havia Rózanova, en l’Esposizione Allibera Futurista Internazionale, celebrada a Roma aquell mateix any.

En 1913 també es va presentar l’òpera Victòria sobre el sol, exemple d’obra coral amb música de Mikhaïl Matiuxin, vestuari de Kazimir Malèvitx i llibret escrit en llenguatge transracional (zaum) per Aleksei Krutxónikh, creador d’aquest estil. Aquesta òpera es considera una de les peces que inauguren la modernitat russa conduent als llenguatges abstractes en vies de concreció. Les exposicions Tramvia V (març de 1915) i 0.10. L’última exposició futurista (desembre de 1915) són dos moments clau més del reconeixement d’una vertadera avantguarda russa, que ha trencat amb la tradició naturalista i ha superat la influència cézanniana, i en la qual es fan visibles els dos corrents que dominaran el panorama artístic dels anys següents: el suprematisme de Malèvitx i el constructivisme de la mà de Vladímir Tatlin.

L’obra Zaumnaya gniga exemplifica aquell moment d’eclosió, ruptura i definició de llenguatges, la seua hibridació i convivència (visual, textual, sonora i material). Es compon, d’una banda, d’una sèrie de poemes breus d’Aleksei Krutxónikh i Aliagrov (Roman Jakobson) escrits en llenguatge transracional; i d’una altra, de tres collages –dos en les pàgines interiors i l’altre per a la portada, en què elabora una figura retallada de paper roig amb forma de cor amb un botó blanc al centre– i nou linogravats de diferents colors realitzats per Olga Rózanova. El resultat és una obra col·laborativa que ha volgut trencar alguns principis consubstancials al llibre il·lustrat: fugir de la idea que les imatges acompanyen i complementen els poemes i trencar el principi de pàgina, així com l’adequació del text al seu espai mitjançant la successió de línies horitzontals, llegides de dalt a baix i d’esquerra a dreta. A més, el text no s’ha compost mitjançant tipus mòbils ni s’ha produït mecànicament en impremta, sinó que s’ha estampat utilitzant segells de goma. Tot això forma part de la proposta zaum, en una certa manera pròxima a altres exercicis visuals-textuals contemporanis com les parole en libertà futuristes, que advoca per un realisme sense significat, per la ruptura de la relació entre signe i significat, pel buidatge de les paraules i per experimentar amb la seua sonoritat expressiva.

Pel que fa a la participació de Rózanova, els nou linogravats referei¬xen a figures de la baralla de cartes, un tema que va desenvolupar en una sèrie de teles al mateix temps que componia Zaumnaya gniga. Enfront de les formes simples dels tres collages, en els quals apel·la a la materialitat i el contrast, en les estampes combina recursos cubofuturistes (simultaneïtat de plans, profusió d’angles i línies trencades) amb certes reminiscències de l’imaginari i l’estam¬pa popular russa (lubok).

Rózanova és una figura central en els processos d’establiment de l’avantguarda russa. A més de la seua tasca en diferents grups, un àmbit d’especial rellevància en el qual va treballar va ser el del llibre i l’edició. Va dissenyar abundants portades i amb Krutxónikh va realitzar també Te li le (1914), de marcat caràcter cubofuturista, i l’àlbum Voina (Guerra, 1916). Integrada en el grup suprematista, es va traslladar a Moscou en 1916 i va participar de manera activa en les seues activitats i publicacions. Després de la revolució bolxevic d’octubre de 1917, es va involucrar en la reforma dels ensenyaments artístics treballant des de l’IZO Narkompros (Co¬missariat del Poble per a la Instrucció Pública) juntament amb Aleksandr Ródxenko. Va morir jove, en 1918, any en el qual va ser reconeguda amb una mostra pòstuma, en el marc de la Primera exposició estatal d’art.

Bibliografia

Dadá ruso 1914-1924, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía, Madrid, 2018.

A Slap in the Face! Futurists in Russia, Estorick Collection of Modern Italian Art, Londres, 2007.

Nina Gurianova, Exploring Color. Olga Rozanova and the Early Russian Avant-garde, 1910-1918, G B Arts International, Amsterdam, 2000.

Rocío Robles Tardío, 50 Obras maestras 1900-1950, IVAM, València, 2019, p.84.