Lászlo Moholy-Nagy

Leda and the Swan, 1946

En l’escenari de les avantguardes europees dels anys vint i, en par¬ticular, en els grups vinculats al constructivisme, László Moholy-Na¬gy (Bácsborsód, Hongria, 1895 - Chicago, Estats Units, 1946) destaca per la seua tasca experimental amb el medi fotogràfic i les possibilitats dels seus elements específics: la llum, la representació/reproducció, el fotograma. També va participar en la renovació dels llenguatges visuals moderns des d’altres mitjans —o instruments reproductius, com sostenia el mateix artista— com el cinema, el disseny gràfic i la publicitat.

En la trajectòria de Moholy-Nagy, la seua aportació teòrica resulta indissociable de la seua pràctica artística, ja que conflueixen les dues vies en la seua vocació docent. Destaquen els seus textos primerencs, com “Light. A Medium of Plastic Expression” (La llum. Un mitjà d’expressió plàstica, Broom, núm. 4, 1923), als quals se sumen els seus llibres: Malerei, Photographie, Film (Pintura, fotografia, cine¬ma, 1925), Von Material zu Architektur (Del material a l’arquitectura, 1929), que es va editar als Estats Units anys més tard sota el títol The New Vision in Photography (Nova visió en fotografia, 1938) i Vision in Motion (Visió en moviment, 1947). Moholy-Nagy es va incorporar al projecte de la Bauhaus en 1923, a l’escola de la qual va impartir el curs preliminar i va ser mestre de “forma” en el taller de metall fins a 1928. El seu pas per Berlín, Amsterdam i Londres, entre 1929 i 1937, va ser tan divers en els treballs desenvolupats com intens i productiu: va ser dissenyador gràfic i escenògraf, va organitzar i va col·laborar en exposicions fonamentals en l’esdevindre de la cultura visual moderna, com “Film und Foto” (Stuttgart, 1929) i “Raum der Gegenwart” (Hannover, 1930), també va assistir al Congrès Interna¬tional d’Architecture Moderne de 1928 i de 1933 i va rodar diverses pel·lícules, sense abandonar la pràctica fotogràfica ni l’escriptura. A la tardor de 1937 es va instal·lar a Chicago, on dirigiria l’acabada de fundar School of Design, que va anomenar New Bauhaus: American School of Design i que va tancar un any després. Malgrat això, en 1939 va crear la School of Design in Chicago, que, després d’una re¬estructuració, va passar a denominar-se Institute of Design en 1944.

L’obra Leda and the Swan exemplifica, en un doble sentit, els processos experimentals per a compondre amb llum que carac¬teritzen el treball de Moholy-Nagy. En primer lloc, per la ideació d’un objecte de reminiscències escultòriques amb la denominació del qual apel·la a un tema de la mitologia clàssica. Això podria entendre’s com un exercici per a superar els mitjans i materials tra¬dicionals, més que com una voluntat d’ocupar-se o desenvolupar temes nous. Així, per a la construcció d’aquest objecte acudeix al plexiglàs, una marca i una fórmula química industrial patentada en 1934 i que té la qualitat de ser quasi tan transparent com el cristall, però més dúctil. Ací, l’artista ha perforat les diferents planxes encai¬xades que conformen la figura de l’au i les que pogueren suggerir el cos femení, i trenca la superfície llisa i homogènia de la peça, de manera que multiplica les possibilitats d’iridescències i distorsions quan s’hi aplica llum.

En segon lloc, Leda and the Swan és un mòbil, un objecte pensat per a ser suspés, sotmetre’l a moviment giratori i exposar-lo a llums blanques o de colors des d’un aparell de projecció. El moviment circular i l’efecte lumínic resultant participen en la desintegració visual i perceptiva i en la desmaterialització de l’objecte escultòric. Per aquest motiu l’exercici experimental no acaba en la figura de plexiglàs, sinó que aquesta és un instrument cridat a complir una funció en la construcció d’un fotograma o en la creació d’un ambient o escenari. Moholy-Nagy defineix el fotograma (fotografia sense càmera) “com un pont que condueix a una nova creació visu¬al en la qual el llenç, el pinzell o el pigment ja no serveixen […], però en la qual la materialització de la llum, fins ara secundària, es torna més directa”. D’aquesta manera, abundava en les seues inves-tigacions d’escriptura lluminosa iniciades en la dècada de 1920, ja que entén el paper fotogràfic com una superfície d’inscripció sobre la qual l’objecte actuava com a agent escriptor, cosa que dona lloc a noves formes de representació.

Aquesta proposta teoricopràctica de crear apel·lant a nous mitjans, propis i consubstancials als temps moderns dominats per la indús¬tria i la tecnologia, i a l’experiència perceptiva i tipus de visió que aquests imposen, l’havia iniciat en els anys vint, quan va desenvo¬lupar les primeres idees del modulador de llum i espai. Ací estava en germen la Lichtrequisit einer elektrischen Bühne (Caixa de llum per a un escenari elèctric, 1930), amb la qual va fer aquest mateix any l’obra fílmica Ein Lichtspiel: schwarz weiss grau (Joc de llum: ne¬gre blanc gris). El mateix artista apuntava que “en el futur pròxim, la tecnologia haurà de ser utilitzada en publicitat o festivals públics com a entreteniment, o en el teatre, per a intensificar moments de tensió dramàtica”. Aquesta obra, feta al final de la seua vida, tanca aquest potencial d’envair l’espai de la percepció pertorbant o amplificant, precisament, aquesta percepció. També exemplifica el treball de laboratori i taller que Moholy-Nagy sempre va practicar.

Bibliografia

Matthew S. Witkovsky, Carol S. Eliel y Karole P. B. Vail (eds.), Moholy-Nagy. Future Present, The Art Institute of Chicago, Chicago, 2016.

Moholy-Nagy. El arte de la luz, La Fábrica Editorial, Madrid, 2010.

Achim Borchardt-Hume (ed.), Albers and Moholy-Nagy. From Bauhaus to the New World, Tate Publishing, Londres, 2006.

Rocío Robles Tardío, 50 Obras maestras 1900-1950, IVAM, València, 2019, p.68.