Antoni Tàpies
Gran díptic roig i negre, 1980
Tècnica mixta sobre fusta, 270 x 440 cm
Hi ha informació suficient, fins i tot aportada per Antoni Tàpies (Barcelona, Espanya, 1923-2012), que relaciona una part de la seua obra –entesa com un mur en el qual ocorren coses i apareixen signes recurrents– amb el seu nom. La paraula “tàpies” fa referència als llenços del mur, a les superfícies que vinculen i separen, al mateix temps, un terreny, que alcen barreres i que, d’altra banda, són suports per al gest i la crítica, el nom o la inicial, els símbols per a la certificació que algú hi va passar i hi va deixar una empremta. Aquest joc nominal, aparentment pueril o bàsic, allotja una qüestió essencial sobre la identitat de l’artista, al qual s’afig una infància i una adolescència de salut malaltissa, de mirades cap a finestres que mostraven murs grisos. Hi ha altres motius pictòrics i ideològics, també expressats per ell ja en els anys noranta, en la utilització de materials inapropiats, extrets d’altres mons amb menys tendència al concepte de gust pictòric característic de la postguerra espanyola. “Aquest gust per matèries especials, diferents de les habituals, també era conseqüència d’una oposició al que era en aquell moment l’art oficial, a la pintura que eixia de les acadèmies o el postimpressionisme, que era el que estava de moda en aquell moment a la meua ciutat. Òbviament, aquella classe d’art em produïa una mena de repugnància que jo expressava amb l’ús de materials irregulars”.
La separació radical amb el seu context s’albira en l’ús dels colors, allunyats per complet d’una paleta de tons vius característics de la generació anterior. El gris per a Tàpies representa un color “interioritzat”, en el qual sobreviuen “la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior”. El marró adquireix connotacions franciscanes, recorda els excrements i la femta “i això també és, en el fons, una idea franciscana”. Els dos colors, i els matisos i tons d’aquests, adquireixen característiques d’ordre filosòfic. En qualsevol cas, generen superfícies rugoses, aspres, en les quals els materials tenen el protagonisme d’estar parlant d’ells mateixos i entre ells mateixos. Són fons i primer pla; escenografia i actors; superfícies sobre les quals apareixen símbols, com les creus o les X; lletres, especialment la A (Antoni) i la T (Tàpies, però també Teresa, la seua dona), encara que també altres, com la M (muntanya i mort); nombres que es vinculen amb el que té l’univers d’infinit i el potencial numèric de la definició d’aquest, o formes, com ara escales o portes, que deixen accedir-hi o impedeixen el pas a situacions psicològiques i, a vegades, oníriques.
Gran díptic roig i negre inclou alguns d’aquests elements a penes enumerats, juntament amb altres referents imprescindibles. Com que és un díptic, representa en el seu conjunt una mirada en espill, l’aparició d’un doble com a contrapunt necessari, no només davant de les qüestions més purament formals i matèriques sinó també davant de la possibilitat d’un ésser i la seua ombra. Sense mostrar una repetició brillant, sí que hi ha una continuïtat espacial en la forma principal del quadre, aquesta superfície clara (tal vegada una planta arquitectònica, una creu concentrada…) circumdada de negre. Aquest negre s’estén per la part esquerra del díptic, continua la forma clara només amb el seu contorn i necessita en l’extrem superior dret un quadrat del mateix color que la taca de la dreta, la qual cosa compon la tela com un yin i un yang, que es mostra de nou amb el triangle que forma el cantó inferior dret. Les referències a les cultures orientals són contínues en el treball de Tàpies des de ben prompte, el qual troba en aquestes teories una capacitat d’interiorització personal que encaixa amb la manera que l’artista mira el món i l’entén. La lletra T, en la part esquerra (fosca), i una altra que pot ser una A o una S, en la dreta (clara), conviuen amb una creu llatina clàssica en el centre mateix de les dues parts, així com les X en els extrems superiors, que semblen promoure més estabilitat en la composició general. Com una sutura roja (un joc semàntic entre ferida i sutura), hi ha pinzellades encarnades en l’espai central entre les dues parts del díptic, com si les unira, i aquest és l’únic color primari que l’artista s’hi permet, però també en gran part de la seua obra extensa i fonamental. La rellevància d’Antoni Tàpies en el context del que en aquell moment es va denominar “informalisme” va superar qualsevol previsió i es pot aventurar, sense possibilitat d’equivocació, que és un dels artistes espanyols més decisius en el panorama artístic internacional del segle xx.
Bibliografia
Tàpies: comunicació sobre el mur, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 1992.
Tàpies, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía / Aldeasa, Madrid, 2000.
Campo cerrado: arte y poder en la posguerra española, 1939-1953, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, 2016.
Á. de los Ángeles