Ángeles Marco

Elevador, de la sèrie Salto al vacío, 1991

(Elevador, de la sèrie Salt al buit) 

Els materials en l’escultura contemporània no sols marquen una lectura conceptual de les obres –en el sentit que imposen uns codis a partir dels quals cal analitzar-les dins d’una línia de continuïtat històrica–, sinó que abracen emocionalment la poètica existent en les seues formes. Aquesta dualitat és decisiva en alguns casos on la forma i el material que la produeix són inseparables, perquè confirmen l’existència de la primera amb la lògica presencial del segon. La incorporació de materials com l’acer, ferro, cautxú, làtex, vidre, etc., característics de l’arquitectura contemporània i dels usos industrials que li són propis, planteja de front l’acceptació d’elements psicològics, anímics, relacionals…, com a metàfores, o fins i tot al·legories, d’ells mateixos, per allunyada que aquesta vinculació puga semblar en algun cas. Si l’ús del marbre en l’escultura clàssica ens ha deixat com a herència més la durabilitat d’una postura efímera que la fredor del material, les pràctiques escultòriques dels últims cent anys, almenys des dels ready-mades de Duchamp, estableixen una relació entre material-forma-funció d’una profunditat i nivell interpretatiu majors. La història de l’art és també la de l’evolució en la complexitat dels seus referents sígnics, com un reflex inevitable en les societats avançades.

Gran part de les obres d’Ángeles Marco (València, Espanya, 1947-2008) compon un equilibri sòlid, i alhora precari, entre la resistència dels materials, la fragilitat del cos que els recorre, els transforma o a què s’enfronta, i la lògica derivada d’aquesta tensió irrefrenable, reflectida en els títols d’algunes sèries. En tránsito (En trànsit), Salto al vacío (Salt al buit), Autopista, Compactos (Compactes), Escalera (Escala), Escalera mecánica (Escala mecànica), Puente (Pont), Péndulo del mundo (Pèndol del món), etc. són exemples de títols on les referències sorgeixen d’elements arquitectònics entesos com el constructe d’un món sòlid que transforma el natural i el converteix en cultura. El producte cultural resultant genera una incomoditat que desapareix, no obstant això, amb l’assumpció d’un món que no serà mai complaent. L’ús dels materials sembla reivindicar també una distància amb les seues funcions essencials, però una total afinitat amb la sensació que genera en qui observa les peces i instal·lacions que, en l’escultura contemporània, suposa una nova i total funcionalitat. En obres com Obertura, Memoria del tránsito (Memòria del trànsit), Camuflaje (Camuflatge), Pasadizo de pared (Passadís de paret) o Revés, totes realitzades entre 1988 i 1989, el cautxú negre o les teles gris o verd militar, juntament amb el ferro, aconsegueixen resultats de gran poder comunicador, per més que el seu missatge s’esforce a crear barreres, a generar discontinuïtats entre l’expressió dels materials i la mirada i el cos de qui les observa. Són obres que neguen la fredor perquè la duresa ho impedeix. Triomfa la dificultat innata de la duresa per damunt del menyspreu que representa la seua fredor inassolible.

Elevador és una escultura per a ser mostrada en l’espai públic i, en concret, en la part superior d’un edifici, entre el terrat i una façana. S’ha fet en acer i simula l’estructura d’un ascensor, inclosa la caixa, les portes i el mecanisme superior. Això no obstant, aquesta peça no té mobilitat, ni la seua funció és pujar o baixar. El caràcter disfuncional de la màquina no fa sinó reforçar la potència escultòrica de l’obra, que assumeix el seu estatisme com una part més de l’arquitectura on se situa. En l’edifici de Bïels, a Suïssa, on es va mostrar en 1991, la relació de materials i formes és evident, i quasi resulta una part més de l’edifici. Més enllà de la relació entre la seua forma i la seua funció, resulta destacable l’aspecte volàtil, subtil dins de la seua grandària i pes, ocultant tota la seua estructura posterior de la mirada del públic.

A més d’artista, Ángeles Marco va ser una reconeguda docent d’escultura que va entendre que la pràctica artística contemporània, dins d’una societat cada vegada més globalitzada i plural, havia de ser híbrida i contaminar-se amb diferents llenguatges. Va utilitzar fotografia i text, va realitzar performances i va dibuixar amb idèntica intenció a com resolia les seues instal·lacions, que no semblaven apuntar a un altre lloc que a la cerca del jo i a la dificultat que implica sentir-nos, finalment, soles o sols davant del món. Un vertigen que va saber reflectir amb materials sòlids i una precisió exquisida.

Bibliografia

Ángeles Marco: el taller de la memoria, IVAM Centre Julio González, València, 1998.

Román de la Calle, Memorias y diálogos de taller: la trayectoria escultórica de Ángeles Marco (1947-2008), Editorial Universitat Politècnica de València, València, 2013.

Vértigo, IVAM Centre Julio González, València, 2019.

Á. de los Ángeles, 50 Obras maestras 1950-2000, IVAM, València, 2020, p. 60.