Al llarg de la seua carrera, la pintora Soledad Sevilla (València, 1944) ha desenvolupat un rigorós llenguatge basat en la puresa de la línia i el color i en la construcció de formes partint de mòduls geomètrics. Esta exposició, comissariada per Isabel Tejeda, repassa cronològicament la trajectòria de l’artista a través de més d’un centenar d’obres que comprenen des dels seus primers passos en el Centro de Cálculo de la Universitad de Madrid fins a les seues produccions actuals, algunes realitzades específicament per a la mostra. La retrospectiva incidix en l’afirmació de l’artista de que ha pintat el mateix quadre tota la seua vida, connectant els seus primers treballs de la dècada de 1960 amb les seues últimes sèries com Horitzons blancs o Esperant a Sempere, en la qual homenatja el seu referent i amic Eusebio Sempere.
Tot i que lligada en els seus inicis a l’heterogeni grup d’artistes espanyols adscrits als pressupostos estètics de l’abstracció geomètrica —amb els quals ha mantingut afinitat tota la seua vida—, Sevilla prompte es desmarca de l’ús de l’ordinador com a ferramenta plàstica. Entre 1980 i 1982, realitza una estada a Boston fonamental en el desenvolupament de la seua carrera. Allí duu a terme, entre altres projectes, les sèries Keiko, Stella i Belmont, compostes per dibuixos de línies individuals, fines i lleugeres que preconitzaven la sensació de vibració tan característica de la seua pintura posterior. Al seu retorn, la línia, les trames i la llum com a vehicles de l’emoció porten a l’artista a treballar sobre dos fites essencials de la cultura espanyola, Las Meninas de Diego Velázquez i l’arquitectura andalusina de L’Alhambra de Granada —ciutat en la qual residix en l’actualitat—.
Cap a mitjan dècada de 1990, una acumulació de pinzellades comença a invadir les seues teles rítmicament —com s’observa en En ruinas II o Díptico de Valencia— i la naturalesa s’apropia de les seues obres. Un “magma vegetal”, en paraules de la mateixa Sevilla, compacta la superfície del llenç per a anar deixant veure progressivament una línia de llum. Les vegetacions penjants, les nits d’insomni —representades en la seua sèrie Insomnios— i les arquitectures agrícoles, conduïxen a l’espectador a mirar el món a través de la trama. Trames de fulles o de malles de plàstic inspirades en els assecadors de tabac de la Vega granadina.
La generació d’instal·lacions, amb les quals Soledad Sevilla expandix les seues preocupacions estètiques cap a allò espacial, ha sigut una altra de les línies de força del seu treball des de la dècada de 1980. Esta exposició documenta alguna de les seues intervencions històriques com Vélez Blanco, realitzada al castell de Vélez-Blanco d’Almeria en el marc del Projecte Plus ultra amb motiu de l’ Expo ’92; o El tiempo vuela, una sort de vanitas que va poder veure’s per primera vegada en la Galeria Soledad Lorenzo en 1998. Al mateix temps, l’artista presenta Donde estaba la línea, una nova instal·lació site-specific en la qual utilitza el fil de cotó per a intervindre l’espai del museu.
