Fotografia d’Avanvanguarda en Cuba

Esta exposició posa l’èmfasi en aquells autors que a Cuba, per primera vegada i de manera conscient, van assumir la fotografia com a mitjà per a les seues experimentacions artístiques. El primer d’ells, Joaquín Blez, l’aportació del qual a la història de la fotografia i de l’art cubans està associada al que hui anomenaríem el seu assaig amb el nu femení, àmbit on els seus treballs, realitzats en el decenni de 1920, van obrir una polèmica sobre la legitimitat del nu artístic que va facilitar el soterrament definitiu del vell concepte acadèmic que el reduïa a les escenes mitològiques i a les deesses de l’Olimp. En moltes d’estes fotografies encara va apel·lar compositivament a quadros de pintors acadèmics, en què el nu femení va adquirir rostre real i el seu autor un estil personal a través del qual va atorgar a l’element artístic un valor no reconegut a eixe mitjà, estretament associat encara a la documentació i el testimoni. Realitzades en placa sobre gelatina, que va imprimir amb particular atenció i va virar en atractives tonalitats a l’or i al platí, va aconseguir obtindre belles imatges a través d’un brillant exercici d’experimentació formal, tècnica i compositiva.

Va ser Joaquín Blez el que en una dialèctica relació entre la tradició i la contemporaneïtat va donar el primer pas en la busca de la modernitat fotogràfica en l’art cubà. A Blez el va seguir José Manuel Acosta, que no només va introduir noves formes de fer en el retrat i el paisatge, gèneres en què tradicionalment s’havia mogut la fotografia a l’illa, sinó que va obrir un camí d’experimentació visual en l’art cubà d’una contemporaneïtat no vista encara en esta època en les manifestacions de les belles arts nacionals. Al llarg del decenni de 1930, els seus retrats, els seus acostaments a la naturalesa i a l’ambient urbà van ser excepcionals. Però, sobretot, a través de les seues investigacions amb les formes va crear una manera de fer única en el seu moment en l’art cubà, avançant-se a molts altres creadors en l’establiment de codis estètics totalment nous. En la seua obra, sens dubte, estan els principals antecedents de la fotografia moderna cubana.

Al camí que van obrir els dos fotògrafs s’unixen les seues contribucions que el van seguir en els anys trenta i que, reunits en el Club Fotográfico de Cuba fundat en 1939, van aportar una nova mirada al seu entorn i van deixar una obra que permet establir les principals línies de desenrotllament que va seguir la fotografia cubana i de la qual són deutors molts dels fotògrafs que els van succeir. A partir de llavors es posen de manifest les inquietuds existents entre els fotògrafs sobre els problemes conceptuals de la fotografia com a mitjà creatiu d’expressió subjecta a l’especificitat del seu llenguatge. De totes maneres, en l’obra d’uns i altres es posen de manifest molts dels elements que va comportar l’avantguarda, com ara la nova visió de la dona que aporta la modernitat, el reconeixement de la diversitat racial i cultural pròpia; tot això expressat per mitjà de llenguatges que evidencien la prioritat atorgada a l’experimentació formal.

No són pocs els casos que les noves tendències, així com els conceptes renovadors que aporten els seus contemporanis d’altres regions van ser assumits per molts d’estos fotògrafs les obres dels quals revelen nivells d’actualització notables per a la seua època. Cal assenyalar que mentres Blez i Acosta han despertat l’interés d’historiadors i crítics i la seua obra s’ha exposat en algunes institucions cubanes i estrangeres, els fotògrafs que al final dels anys trenta es van organitzar per a impulsar i defendre la fotografia cubana, romanen inexplicablement encara ignorats dins i fora del territori nacional. Esta exposició, conformada per fotografies pertanyents a la col·lecció de la Fototeca de Cuba, representa el primer esforç per aconseguir el reconeixement de l’obra realitzada per este conjunt d’autors que lamentablement no han disfrutat de la visibilitat que la seua obra mereix.