Bosco Sodi

A l’inici del segle XXI ens trobem amb el principi huitcentista que pautava la percepció de l’objecte artístic com una relació entre iguals que col·laboren en la creació d’alguna cosa –l’obra d’art que només existix en l’acte de la seua percepció–. L’obra de Bosco Sodi es recrea en este acte de percepció alhora que invita l’espectador a endinsar-s’hi per a viure-la i descobrir les seues qualitats físiques i, sobretot, exaltar l’experiència estètica que resulta de l’observació contemplativa. Com els núvols en el cel, cada espectador té una relació personal amb la seua obra; es tracta d’una pintura que es desplaça còmodament i amb força, entre el gestual i el físic de la seua factura i l’harmonia monocroma de l’abstracció, de manera que desperta el dubte de si s’associa amb l’abstracció pura o amb la de la naturalesa, o si, al contrari, es tracta d’una obra expressionista vinculada poderosament al seu fort caràcter emotiu, detonador de les fantasies individuals. La poderosa impressió de la seua materialitat tectònica és directament proporcional a la seua naturalesa, tant en pes com en volum, i reverbera en esta l’eco del paisatge i la ideologia que definix la mil·lenària cultura de Mèxic. Si bé l’artista fa referència constant i orgullosa del seu origen, este regionalisme l’ha abandonat incorporant-hi materials dels més diversos orígens geogràfics, ja siguen les fustes o els pigments, de manera que pauta radicalment el resultat físic de les obres i les priva d’una referència específica.

En el seu treball, Bosco Sodi no usa pinzells, construïx les seues obres directament sobre el bastidor en el sòl, circulant-lo, observant-lo, escoltant en un acte quasi xamànic –segons ell mateix revela– de relació amb els materials i l’espai. És un procés intens on mescla fibres naturals, serradura i fragments de fustes les característiques específiques de color de les quals, resistència, porositat, provoquen diversos matisos i densitats. A vegades les capes són uniformes i harmòniques com les onades en el mar. Altres vegades conformen un relleu contrapuntejat per cimes i valls que, en el moment de l’assecat en un procés de deshidratació natural, reaccionen com la mateixa terra en el llit d’un riu sec, de manera que es clivellava de manera aleatòria i altera la composició original igual que el color inicial. L’accident controlat crea una dimensió única en el seu treball. D’este sorgixen àrees de brillantors esmaltades o amb qualitats de sensació sintètica que s’oposen fortament amb el sentit natural del tot i creen una provocadora tensió interna que contrasta amb la porositat deixada en la superfície amb la pèrdua de l’aigua.

L’artista, sense pretensions teòriques, per la seua banda, allibera el color de funcions denotatives per a expressar-se contundentment en l’àmbit de l’òptic; deixa que la llum incident en les seues superfícies cree un efecte en dos direccions: una, la que incita l’ull a buscar matisos i efectes no visibles a simple vista i desperta sensacions associables amb emocions –pau, alegria, ira –, mentres que una altra suggerix que la font de llum es troba en l’obra mateixa, a la qual dota d’una exigència autònoma d’on emana una energia magnètica i seductora. Bosco Sodi aplica la monocromia com a mitjà d’expressió i diàleg emocional amb l’espectador i així se separa diametralment de la producció d’inicis del segle XX que procurava l’abstracció pura o la síntesi cromàtica, com en el cas de Malévitx o el radicalisme materialista de Ródtxenko.

La seua pintura és pròxima a l’expressionisme abstracte tant per la seua força expressiva com per l’absència d’intencions narratives o de certeses tècniques i compositives. Les seues pintures, dibuixos i gravats demostren la renúncia a la busca de la seguretat que brinda la perfecció acadèmica i reflectixen l’ambició personal de transcendir establint una comunicació amb l’espectador. Sens dubte, l’obra de Bosco Sodi és una aventura cap al desconegut, que en tan sols uns quants anys ha anat de la transparència aquosa a la densitat tel·lúrica, arriscant en cada ocasió deixar de costat el que la crítica del moment i el col·leccionisme espera i procurant noves formes d’expressió; no s’alienava a les esperades, sinó que reclamava la seua unicitat.