Rafael Calduch

“La pintura de Rafa Calduch remou tot este fons de sediments que ens manté fixament en una cultura de la imatge i de les formes per a directament remetre’ns, aclarit de tot dogma, a la nostra pròpia interioritat, i dins d’esta, a la nostra llibertat, a buscar en nosaltres mateixos, i amb la nostra pròpia experiència de vida, una cognició diferent de tots estos sabers acumulats i organitzats des de les ideologies i des de les cultures. D’una manera reflexiva, interroga tant la mirada del subjecte que mira com la del portador mateix de la mirada, en este cas del pintor. No té un particular missatge a transmetre; el que té és una experiència plàstica vital, amb tot el que això conté de pells. Tots els moviments del pintor empresos des del cos: la mà, el braç, els muscles, l’esquena, el bufit…, tots es dirigixen cap a la mirada-carn de l’altre. Podria semblar que busquen un contacte, i en la trobada, una complicitat.La pintura pareix descendir en si mateixa, cap als seus propis sediments, i deixa en suspensió uns reflexos, a la manera d’un joc de reverberacions.

Este procés físic lligat a la profunditat és especialment discernible en la pintura que ens oferix Calduch en esta exposició. Els seus políptics, realitzats expresament per este espai de l’IVAM, no es basen en l’imatge o el relat, no estan en concurrència o en competició amb l’espai; L’eurítmia que els sustenta no ens és estranya, sinó que ens fa sentir unes sensacions que portem en els nostres sentits; sensacions que ens tornen principalment de la naturalesa: un cel, una llum, una estació, una terra, una brisa, fins i tot una olor. Cada una d’estes ens restablix en el nostre cos, en la nostra unitat com a part d’este món. Cada peça dels seus políptics, cada quadrat és originàriament autònom i s’hi integra sense oposar-s’hi i sense fraccionar el conjunt en el qual l’artista, constituint voluntàriament un sol acte, li oferix el seu lloc i una nova dimensió.

Una dimensió de totalitat que fa que cada peça pertanga al mateix temps a la suma de totes les peces que componen el políptic. Cada una de les fraccions, reagrupant-se, es torna simultaneïtat i acapara tot d’una diferents llocs en un mateix pla, i amb el contingut de la seua particular intensitat continua la interpretació del seu paper i participa en el camp de força i en l’emissió de llum;  un poc com un instrument en una orquestra simfònica.Des del seu fons l’obra esdevé pols. Onda arterial o pulsació que cada contracció, cada volta de la mà i de la matèria provoquen. El políptic es torna marea. No hi ha cap perspectiva possible per a l’ull, ni centre, ni realment vora on poder mantindre’s; ens trobem en un univers de ressonàncies, en l’interior d’una mena d’òrgan que respira, amb el seu alé i la llum renovant permanentment el seu oxigen que, al mateix temps, altera l’orde en un joc d’alternança: la superfície permutant amb el fons, i el fons amb l’aparença de la superfície.

En Rafael Calduch hi ha una satisfacció veraçment física en l’acte de produir. Una alegria que conduïx a este plaer sensual i també juvenil de posar les mans en la pasta, en l’arena, en l’aigua, en el fang; de sentir la matèria entre els seus dits; de pastar-la, llaurar-la, estendre-la, en la extrema trobada del ser amb la naturalesa, la nostàlgia del moviment primitiu de la mà al contacte amb la matèria i de l’empremta i del signe sobre la roca. El goig ancestral i possessiu del cos a la terra i de la terra al cos. Calduch opera des del cos, i ara afegiré que tota la seua activitat es torna un acte d’assistència, de participació, per a festejar el fet d’existir. D’obrar cada dia, passe el que passe, en la seua infinitud. El que mira la seua pintura ha de trobar, d’antuvi, la seua pròpia mirada i no extraure-la des de la mirada de la memòria; mira no per a buscar, s’entrega com jau despullat en l’herba.”

(Extracte de l’assaig “Després de la mirada” de Marek Sobczyk escrit per al catàleg d’esta exposició)