Julio González Versus Pablo Picasso

La relació de Julio González amb Pablo Picasso ha sigut un dels encontres més fecunds de l’art del segle XX. L’encontre, per al primer, va ser un estímul fonamental que li va permetre progressar ràpidament en el camí experimental que havia iniciat amb els seus primers treballs i familiaritzar-se amb les construccions cubistes que Picasso havia fet amb planxes metàl·liques, cartó o fusta. Per la seua banda, González va aportar l’experiència en la forja del metall, que va establir les bases d’un nou llenguatge escultòric definit per ell mateix mitjançant la coneguda expressió “dibuixar en l’espai”.

L’exhibició del conjunt de 84 dibuixos que componen el Quadern núm. 7 de Les Demoiselles d’Avinyó (Les senyoretes d’Avinyó), propietat de la Fundación Picasso de Màlaga, juntament amb una selecció de 50 obres dels fons de l’IVAM de Julio González, aprofundirà en este fèrtil i productiu intercanvi. Amb la incorporació del Quadern núm. 7 de dibuixos preparatoris per a Les Demoiselles d’Avignon, la Fundación Pablo Ruiz Picasso ha aconseguit incloure dins de la seua col·lecció les primeres peces úniques del seu patrimoni picassià, un fet que representa alhora la presència en col·leccions espanyoles d’esbossos preparatoris de l’emblemàtica pintura amb la qual naix l’art contemporani.

El Quadern núm. 7 és un dels 16 quaderns i diversos esbossos individuals que Picasso va fer com a treball preparatori de Les Demoiselles d’Avignon. Als seus 60 fulls de paper blanc ratllat l’artista va realitzar a París, entre maig i juny de 1907, un total de 84 dibuixos per als quals va utilitzar tinta xinesa, llapis grafit i guaix roig. Els temes d’estos dibuixos, amb abundants variants, són: perfils d’animals, entre els quals destaca una àguila que presidix la portada i els primers fulls; nus femenins, que seguixen un creixent procés d’esquematització que fa que les figures s’assemblen als models de l’art africà; castellers catalans, l’única presència coneguda d’este element en el corpus picassià; apunts de naturaleses mortes amb tractament protocubista i un retrat de Raimonde, la xiqueta que va adoptar temporalment amb Fernande Olivier. Esta riquesa iconogràfica en què s’unixen els desitjos d’innovació, l’afecció a les tradicions catalanes i la presència d’allò més pròxim i íntim, convertix el quadern en un fascinant repertori d’obres de Picasso en un moment clau i decisiu de la seua evolució