Vicente Colom

Vicente Colom va nàixer a València l’any 1941. Seria en 1965, a París, quan Colom s’inclinaria quasi definitivament pel dibuix a la ploma. Les seues visites al Musée national des Arts Asiatiques-Guimet, en les col·leccions del qual es poden trobar importants mostres de pintura tradicional xinesa, el van refermar en l’objectiu d’aconseguir les màximes qualitats i volums a través del blanc i negre, del clarobscur i del dibuix. El 1969 va conéixer Federico Robles, director de la Galería Fortuny de Madrid i l’home que el va introduir en l’entramat artístic d’aquells anys. Colom arribava a una Espanya on, després del Pla d’Estabilització (1959), s’havia trencat amb l’autarquia, s’havia iniciat una arrancada econòmica i s’inundava amb mitjans de comunicació de masses. Un any abans de la seua tornada, havia tingut lloc l’exposició Antes del Arte, l’objectiu de la qual era “rastrejar el camí que va de la ciència a l’art”, i el 1969 Juan Antonio Aguirre va aconseguir plasmar en el seu llibre Arte último la reacció de caràcter heterogeni de la Nova Generació contra la poètica de l’informalisme. Després de viure dos anys a Astúries el 1972 es va establir a Madrid, on va compartir estudi amb Vicent Peris fins al 1974. Este mateix any també va conéixer a Munic Pamela Shuts, una ballarina nord-americana amb qui va conviure durant set anys i a la qual deu les seues sèries sobre el moviment i la figura humana: músics ambulants tocant instruments, violinistes en plena acció, tipus populars i especialment aquells temes dedicats a la dansa.

El 1975 va començar la seua amistat amb Raúl Chávarri, qui el recolzaria i l’orientaria en la seua trajectòria artística. A finals dels setanta i principis dels huitanta, Colom va compaginar la pintura a l’oli i a la cera de caire expressionista –nus i paisatges– amb el dibuix a la ploma. Este últim prevaldria a partir d’aquells moments i es caracteritzaria per una acumulació dibuxística tant de contorns com de masses delimitades en certes àrees del paper, mentres que altres zones quedaven preses, ocupades pel buit. Espantaocells, pantalons i jaquetes melancòliques, hamaques, arlequins van ser els seus temes preferits. Els objectes semblaven surar en un ambient inexistent, desolat, que transmet desassossec i inquietud com a clar símptoma de la descomposició del suport social tradicional d’aquella Espanya. Chávarri el va definir com un “recés del realisme màgic o fantàstic” de Franz Roth, com un “suscitador d’imatges capaces de convocar el que és irreal, el que és imaginable, i de construir-se en una avançada de pensament i de les emocions més enllà dels límits de la pròpia ment.”

Vicente Colom es va mantindre sempre independent tant de tendències de caire realista, de la quotidianitat, entre les quals destaquen les obres d’Antonio López o Carmen Laffón, com de la moda hiperrealista importada de la Gran Bretanya i els Estats Units que en els setanta va posar de moda a Espanya el xilé Claudio Bravo. Tampoc el pop i la crítica sociopolítica van cridar la seua atenció. Sens dubte, haver conservat la seua independència ha sigut una de les raons per les quals Colom sempre ha compaginat la seua carrera artística amb la de decorador i antiquari. Per a ell la decoració és un collage, un joc de combinació i de combinacions eclèctiques, mentres que el dibuix el conduïx a la creació controlada i raonada. Colom dibuixa del natural. El seu mitjà és el plomí i este no admet penediments, l’atenció ha de ser intensa i la visió de l’artista queda plasmada sense possibilitat de retrocedir. Colom s’entusiasma pel detall, per l’acabat del dibuix, “perquè el realisme li permet especular amb el fons poètic de les coses.” Sol reprendre els seus temes una vegada darrere l’altra després de llargs descansos. Les seues sèries són formes distintes de vore i observar el mateix objecte o seqüència. Un exemple d’això és que a mitjan els huitanta reprén l’arquitectura urbana com a tema i, actualment, torna de nou al paisatge, a un paisatge mediterrani, endinsant-se en els detalls de la seua vegetació, tema que serà l’estrella d’esta exposició.

Colom preferix la llum del capvespre a la del migdia, la dels dies plomissos a la dels dies lluminosos. És quan els contrastos i els clarobscurs s’observen amb major claredat en la natura, i el plomí permet esta elaboració de valoracions i degradacions tonals establides per un entramat de línies i pel traç continu i uniforme aplicat rítmicament. Però els seus paisatges no són del tot reals, els elements que els conformen han sigut alienats i aïllats a través del detall. En paraules de Román de la Calle, Colom “simula i construïx –a partir d’imatges de la realitat més pròxima i quotidiana– tot un univers imaginari, en un doble sentit d’univers elaborat a partir d’imatges i d’univers conformat a través de jocs de la imaginació.”