Cròniques de Paper

A Espanya, una de les fites de la rebel·lió contra l’art establit l’aconseguix un grup el temperament crític del qual va buscar una coherència teòrica en el panorama sociocultural. Quan s’apreciava un esgotament de fórmules i estils en el context de la concepció de l’art útil, de l’obra amb finalitat i del corrent Estampa Popular de València (1964-67), es gesta l’Equip Crònica, integrat per Manolo Valdés, Rafael Solbes i Joan-Antoni Toledo, els qui, a través de diversos formats, la transplasticitat, prenen diferents elements de la realitat sociocultural i dels mitjans de comunicació, l’empenta dels quals ja començava a ser important.

D’esta manera, l’Equip Crònica articula un llenguatge de paràmetres ben definits: el de la crònica, la narració històrica en format periodístic que dóna compte sobre un testimoni informatiu l’ingredient icònic del qual és fonamental. Crònica visual, en definitiva, que traduïa a un llenguatge assequible al gran públic els debats de l’època: anticlericalisme, repressió, utopia, les herències de l’abstracció, les avantguardes, etc.

En esta exposició, on els dibuixos són els protagonistes, es realitza una crònica de la realitat com a manera de donar a la pintura una finalitat elevada, una raó de ser en la nostra societat i en el marc històric dels valors positius contemporanis