César Manrique
Pintura 1958-1992
César Manrique (1919-1992) va nàixer a Arrecife, capital de Lanzarote, una illa que va tindre una presència decisiva en la seua vida i en la seua obra. Font d’una bona part del seu imaginari pictòric va ser el paisatge de les seues vivències infantils, de gran significació per a la seua posterior percepció del món i per a la seua pintura. Després d’acabar els seus estudis a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid –ciutat on va viure entre 1945 i 1954–, va exposar amb freqüència la seua pintura tant dins com fora d’Espanya. L’artista s’endinsa en l’art no figuratiu després d’una estada d’alguns mesos a París a principis dels cinquanta. A finals d’esta dècada, i influït, entre d’altres, per Fautrier i Dubuffet, la seua obra –com la d’alguns pintors espanyols com Antoni Tàpies, Lucio Muñoz o Manuel Millares–, es vincula a l’informalisme.
Els seus quadres abandonen qualsevol al·lusió a la realitat i, en la seua vocació abstracta, Manrique investiga les qualitats de la matèria amb referències explícites a les textures i al color de les laves volcàniques fins a convertir-les en protagonistes essencials de les seues composicions. Al llarg de la seua trajectòria creativa, es mantindrà fidel a este llenguatge plàstic que es consolida a la dècada dels seixanta i primera meitat dels setanta, sens dubte la seua època de major esplendor pictòrica.
Després d’haver viatjat per diverses parts del món, el 1964 César Manrique es va traslladar a viure a Nova York. Els lligams d’amistat amb personalitats del món cultural americà li van permetre conéixer de prop l’expressionisme abstracte de Rothko i Pollock, el pop de Warhol i Rauschenberg, l’art cinètic… El 1966, Manrique torna definitivament a Lanzarote, on s’instal·la. A l’illa, que inicia llavors el seu desenrotllament turístic, promou un model d’intervenció en el territori en claus de sostenibilitat que procurava salvaguardar el patrimoni natural i cultural insular.
Conreador de diversos llenguatges creatius –pintura, escultura, urbanisme, art públic…–, en el conjunt de la producció artística de César Manrique batega una voluntat manifesta d’integració amb l’entorn natural. Propòsit sincrètic i totalitzador –art total, en les seues paraules– que va fer explícit en els seus dissenys d’espais públics.
La mostra de l’IVAM està centrada en la pintura de César Manrique més personal i la que el singularitza com a artista en el context de la seua generació, que és la pintura de les matèries, textures, cromatisme i referències a la geologia de la seua illa, una pintura informalista del paisatge que s’instal·la en el seu vocabulari plàstic a finals de 1950 (les primeres peces daten de 1959) i que l’acompanya al llarg de la seua vida. Este quefer té la seua destil·lació més essencialista i rica a la dècada dels seixanta tot coincidint amb la seua residència a Madrid i Nova York. L’exposició revisa esta etapa central de la seua producció pictòrica i posarà l’accent en la producció dels seixanta i setanta.