Julio González: Metàfores del Cos

Les sales de la Galeria 1 de l’IVAM acolliran durant els mesos de setembre, octubre i novembre una nova presentació de la col·lecció de Julio González, amb l’objectiu de proposar un enfocament diferent de l’obra del gran escultor. La concepció de la mostra s’ha confiat al Dr. Guillermo Solana, professor de la Universidad Autónoma de Madrid. Així s’inaugura una sèrie d’exposicions que es celebraran al museu cada dos anys, i en cadascuna de les quals un especialista d’una universitat espanyola o estrangera aportarà un enfocament distint des d’una nova perspectiva sobre l’obra de Julio González. D’aquesta manera hom aspira a enriquir la recepció de l’obra de l’artista i a aprofundir, alhora, la relació de l’IVAM amb la investigació duta a terme a l’àmbit acadèmic. Aquestes exposicions no aniran acompanyades de catàleg; es pretén que siguen un punt de partida per a la reflexió històrica i teòrica en contacte directe amb la instal·lació, i cadascuna done lloc a un assaig que serà publicat per l’IVAM.

En l’exposició actual, a més de la selecció dels nostres fons, es dóna un altre motiu d’interés especial: la presència de quaranta dibuixos (alguns d’ells exposats ara per primera vegada) pertanyents a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, al director del qual, Dr. Eduard Carbonell, agraïm la seua inestimable col·laboració. Julio González: Metàfores del cos Julio González (1876-1942), reconegut pels experts com un dels grans mestres de l’escultura del segle xx, és encara un desconegut per al gran públic. Això és degut, en gran mesura, a la dificultat de les seues obres considerades abstractes. Aquestes peces, però, només ens semblen abstractes a primera vista o quan no les hem mirat amb atenció suficient.

En les seues escultures, dibuixos i pintures, González mai no ha deixat de referir-se a la figura humana i en particular al cos femení. A aqueixa arrel cal tornar per a comprendre la seua obra i apreciar la seua immensa originalitat. El nostre recorregut (que no segueix un ordre cronològic) pretén introduir l’espectador en el món de l’artista des d’aquesta clau figurativa; vol conduir-lo pas a pas, entreteixint dibuixos i escultures, des del llenguatge plàstic més accessible al més hermètic. En mans de González, la figura humana serà mutilada, trossejada i sotmesa a fantàstiques metamorfosis. Però sempre conservarà l’evocació del cos viu. Les operacions de l’escultor sobre el metall no són meres manipulacions formals: suggereixen la capacitat del cos per a créixer, per a estimar, per a engendrar, i ens recorden alhora la constant ferida del temps, la vellesa i la mort. En la creació de González batega el cos fèrtil i poderós, però vulnerable i vulnerat.

Esbòs d’un repertori

La primera sala de l’exposició ofereix un panorama dels motius figuratius als quals Julio González es va mantenir fidel durant tota la seua vida, a través de diversos canvis d’estil. Durant els primers anys del segle, l’artista concep ja el cercle de temes essencials sobre els quals s’articularà la seua obra: la màscara, la maternitat, l’abraçada dels amants, la dona pentinant-se… Sobre aquests temes aplicarà des d’ara la seua dissecció i transformació de la figura humana. Les sales següents se centren en alguns d’aquests motius: la dona monumental, les màscares, els caps duals, la cabellera.

La dona monumental

Amb les seues figures femenines monumentals (ja siga la dona dreçada i ben plantada o bé la dona asseguda majestuosament) l’artista s’acosta al cor de la tradició escultòrica, a l’estàtua clàssica. Al principi del segle, González va estar pròxim al moviment noucentista, que exaltava el cos, terrestre i fecund, de la pagesa mediterrània. Però si aquella pagesa noucentista era sòlida, massissa, González la transforma en una closca plena d’aire. Amb làmines de ferro superposades, corbades i soldades, crea un embolcall al voltant d’un buit, un cenyit vestit per a un cos absent. Els seus torsos són com unes “cariàtides […] que sostenen aqueix buit”, segons escrivia el propi artista sobre les estàtues en els portals de les catedrals gòtiques. El Grand buste féminin (Gran tors femení) (ca. 1935-36) suggereix una cuirassa, però esquinçada i marcada per cicatrius, que li donen un aire fràgil. És com una bella ruïna rescatada, com un bronze antic desenterrat en una excavació arqueològica. Expressa la vida sotmesa al temps i a la vegada el triomf de l’art sobre el temps. Dins del mateix impuls monumental, i paral·lelament als torsos, González desenvolupa la figura de la dona asseguda, que evoca les antigues imatges sedents de la Verge. També ací s’entra en un tracte íntim amb el buit; però si en els torsos el metall abraçava el buit, en les dones assegudes es deixa abraçar per ell. En els torsos, el buit bategava a l’interior; en les dones assegudes actua des de fora, mossegant el volum i donant-li els seus contorns còncaus.

Màscares

Juntament amb la presència de tot el cos, el rostre humà va ser una constant incitació per a González. Les seues primeres màscares de metall repussat de principi de segle ofereixen una superfície contínua i ondulant, que sedueix al tacte amb el seu suau modelatge. Des del 1930, en canvi, l’artista replanteja aquest motiu d’una manera radicalment distinta: com una pantalla esquinçada, ací i allà, per plecs i obertures que produeixen contrastos d’ombra i llum. Cadascuna d’aquestes ruptures genera un tret (ulls, nas, perfil…) i esbossa una fesomia. El rostre és un camp on el menor incident ens apareix com un signe; però en les màscares de González, aquests signes són tan concisos que només ressalten el profund enigma, l’inescrutable de la faç humana. Algunes màscares exhibeixen un humor enginyós i brillant; altres vegades, l’esperit lúdic deixa pas a l’expressió més tràgica. La famosa Masque de Montserrat criant (Màscara de Montserrat cridant) (ca. 1938-39), síntesi magistral entre les màscares planes i l’estil més orgànic dels torsos, és un crit punyent.

El cap habltable: els amants

Paral·lelament a les seues màscares, González explora el cap humà com un volum interior: com un espai complex i habitat. El nucli d’aquest desenvolupament és un cilindre buit i obert, que procedeix de les construccions cubistes de Picasso. En aquest cilindre s’allotja el motiu del Bes, una de les imatges favorites del simbolisme fin-de-siècle, amb els precedents de Klimt, Munch o Behrens en pintura i els de Rodin, Brâncusi i Derain en escultura. González fa del cap un àmbit íntim, un niu on els perfils dels amants s’encaixen entre si. El cap, un i dual, enllaça els complementaris: allò femení i allò masculí, la llum i l’ombra, allò ple i allò buit.

Metamorfosi de la cabellera

La darrera sala de l’exposició reuneix escultures i dibuixos, sobretot dels darrers anys de la vida de Julio González, al voltant d’un dels motius centrals de tota la seua obra: la cabellera. Des dels seus primers dibuixos i relleus, la imatge de la dona que es pentina davant l’espill, entroncada amb el prerafaelisme i el simbolisme, enclou ja immenses possibilitats metafòriques: la cabellera ondulant s’identifica amb el fluir de l’aigua i amb la vegetació (els cabells com uns prims talls, branquetes i circells). Als anys trenta, González reprendrà el motiu amb un tractament que recorda encara els delicats crisantems que l’artista havia forjat en la seua primera dedicació d’orfebre.

En l’escultura madura de González, la cabellera ja no és un motiu entre altres, perquè encarna la tendència filiforme, la vocació de dibuixar en l’espai. Els cabells, abans ondulants, ara s’ericen: la cabellera es converteix en un feix de barretes rectes en disposició radial (com en els antics esperons de ferro forjat), o bé, amb les barretes paral·leles, en una mena de reixa (un altre paradigma de la tradició de la forja). Així ocorre en la gran Femme au miroir (Dona davant l’espill) (ca. 1936-37), l’obra mestra suprema de González i de les col·leccions de l’IVAM. Les al·lusions vegetals no han desaparegut: les trobem en Daphne (Dafne) (ca. 1937), la nimfa que es va convertir en arbre. I la metamorfosi de la cabellera es prolonga encara. Els pèls hirsuts es transformen en una corona o aurèola radiant al voltant d’un cap. També donaran lloc a les punxes que cobreixen el cos dels homes-cactus, veritables crucificats que es debaten en un patiment extrem.

La darrera versió de l’eriçament expressiu es troba en la imatge de la mà oberta que González va conrear quasi obsessivament durant els anys de la nostra guerra civil: el raïm de dits de la mà alçada, en un gest de súplica desesperada o de cridada a la rebel·lió. Les suplicants, dones amb les mans alçades i els ulls dirigits al cel, es multipliquen en l’obra de Julio González durant els anys de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial com un símbol del destí humà. Aquests dos dibuixos, pertanyents a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, ens apareixen com dues versions, realista i fantàstica (però no abstracta) de la mateixa actitud corporal, carregada d’intensitat tràgica.