Berlin Segle XX

L’exposició presenta els fons de la Berlinische Galerie, un dels museus de més prestigi internacional, que compta amb col·leccions formades per algunes de les obres més representatives de l’art d’aquest segle. En la mostra s’inclouen pintures, escultures, fotografies, dibuixos i obres gràfiques inscrites en els diferents moviments que van configurar les avantguardes i, també, l’art de postguerra. Així, començant per l’expressionisme, la col·lecció finalitza amb les incorporacions de les dues últimes dècades com les tendències constructivistes actuals i l’art jove alemany, realitzat en l’est i en l’oest. És a dir, comptant amb totes les tendències i figures individuals que han subratllat la importància de Berlín com una de les ciutats de l’art, punt de trobada i fòrum de discussió de les idees estètiques, equiparable a París i Nova York.

El 1975, la fundació de la Berlinische Galerie estava destinada a omplir un buit i a respondre a un objectiu únic: reunir obres d’artistes berlinesos o que hagueren viscut a la capital alemanya des del final del segle XIX fins als nostres dies. Els museus de Berlín figuraven entre els més importants del món, des de l’arqueologia fins a les col·leccions clàssiques i internacionals, faltava la història artística rica, complexa i a vegades dolorosa, d’aquesta metròpoli única. A partir d’aleshores, la col·lecció de la Berlinische ha demostrat que Berlín ha estat una de les capitals intel·lectuals d’Europa, particularment als anys vint, i ha participat directament en tota la història de l’art del primer terç del segle XX, des de l’expressionisme al dadaisme, de la Nova Objectivitat al constructivisme, paral·lelament a la intensa creativitat que animava el cine, el teatre, la literatura, la fotografia o l’arquitectura.

Així, l’expressionisme alemany es presenta en l’exposició amb obres d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel, Karl Schmidt-Rottluff o Ludwig Meidner. El Grup de Novembre, batejat així en referència a les manifestacions revolucionàries que esclataren a Alemanya seguint el model rus, des del final de la Primera Guerra Mundial, agrupa nombrosos artistes de disciplines i estètiques diverses, com Arthur Segal, Otto Freundlich, Otto Mueller i Issaï Kulvianski.

Un important gabinet dadà, l’exposició del qual recorda la Erste Internationale Dada-Messe del 1920 de Berlín, reuneix obres i arxius dels principals actors d’aquest moviment, que va saber explorar totes les possibilitats del collage, invertir el fotomuntatge i innovar en el terreny tipogràfic. L’exposició recrea l’ambient dadà amb obres de Raoul Hausmann, Johannes Baader, Hannah Höch, John Heartflied, George Grosz i Rudolf Schlichter, els qui multiplicaren les seues intervencions mitjançant pamflets, revistes, cartells, exposicions, manifestos, postals…

La Nova Objectivitat, marcant la distància respecte de l’expressionisme, revela una vigorosa tornada del realisme, encara que segons un ampli ventall: des del reflex distanciat, fred, insòlit i intemporal fins a la denúncia caricaturesca i grotesca. George Grosz i Otto Dix, procedents del dadaisme, presenten aquesta secció. Amb ells, Rudolf Schlichter, Christian Schad, Alexander Kanoldt, Gustav Wunderwald i Karl Hofer.

A principi dels anys vint, atrets per l’efervescència intel·lectual que regna a Berlín, un gran nombre d’artistes procedents d’Hongria, de Polònia, de Romania i més especialment de Rússia, passaran a Berlín unes temporades més o menys llargues i donaran a conéixer les experiències avantguardistes dels seus països d’origen. La seua influència serà determinant sobre l’art alemany, abans d’arribar a la resta d’Europa occidental i especialment a París. Tres personalitats es representen en aquesta secció: Ivan Puni, Naum Gabo i El Lissitski, aquest darrer organitza el 1922 la primera exposició d’art rus a Berlín i l’any següent crea per a la Grosse Berliner Kunstausstellung el seu Prounen-Raum (Espai Proun). Els anys vint conegueren el grandiós èxit del fotoperiodisme, que es va ocupar de temes d’actualitat. Les revistes i periòdics incrementaven la seua demanda d’imatges en detriment dels textos. Entre el 1928 i el 1933, Erich Salomon es va convertir en el fotògraf especialista de conferències internacionals i de les sessions al Reichstag. Membre actiu del grup dada berlinés i pròxim al surrealisme, Erwin Blumenfeld és conegut mundialment pels seus retrats i fotografies de moda publicades a partir del 1938 a Vogue, Harper’s Bazaar, Cosmopolitan o Look. Als anys vint, algunes dones s’imposaran com a fotògrafs de renom, entre elles es presenten obres de Marta Astfalk-Vietz, Marianne Breslauer i Steffi Brandl. Aquesta secció es complementa amb fotografies de Raoul Hausmann, Umbo, Hans Casparius, Sasha Stone, László Moholy-Nagy, El Lissitski i Ródxenko. Treballs d’uns altres artistes alemanys o amb una estreta vinculació amb la ciutat de Berlín, es presenten en la mostra com els de Hans Uhlmann, George Rickey, Wolf Vostell, Baselitz, Schönebeck, Hödicke, Marwan, Koberling i Edward Kienholz, present en l’exposició amb la seu cèlebre peça The Art Show.