Robert Wilson

En la figura de Robert Wilson (Waco, Texas, els EUA, 1941) convergeixen l’escenògraf, l’escultor-ebenista, el dibuixant i pintor, el videoartista… en un tot que resol les obres i instal·lacions com un muntatge teatral. Les seues instal·lacions remeten a una posada en escena minimalista no exempta —a vegades i com a contrapunt— d’elements barrocs, mirades plurals a la realitat sociopolítica i dissenys d’espais per a ser recorreguts o imaginats, majoritàriament esbossos d’escenes teatrals. L’òpera Einstein on the Beach (Einstein a la platja, 1976) amb textos i música de Philip Glass, va suposar una fita en les arts escèniques i en la pròpia òpera, que es va reinventar com a creació avantguardista. D’aquesta col·laboració ens ha quedat la fotografia de Robert Mappelthorpe —tots dos autors asseguts, amb les mans sobre les cames plegades i mirant a l’objectiu— que Roland Barthes va prendre com a exemple de punctum fotogràfic en La càmera lúcida.

L’exposició en l’IVAM-Centre del Carme arreplega un número important de les seues cadires-escultures, imatges fotogràfiques amb marcs d’espill (Forest Portraits) i una sèrie àmplia de dibuixos d’escenes teatrals realitzats amb carbonet sobre paper. Les cadires a vegades són instal·lacions (Overture Chair i, sobretot, Salome Room), però, en general, són peces escultòriques dedicades a personatges de la cultura i la política universals: Einstein, la Reina Victòria, Stalin, Mozart, l’Orlando de Virgínia Woolf, Saddam Hussein, Kafka, Mondrian, Rudolf Hess, etc., i en les quals els materials i les formes semblen compondre un retrat psicològic dels personatges. Entremig d’ús de materials diversos, peces i instal·lacions, es troben obres com a Cowboys Boots i Ball and Stick i les peces penjants Hanging Table (Nijinsky) i Hanging Chair (Freud), autèntics símbols de l’art del tercer quart del segle XX.