Jean Hélion

La missió museística de l’IVAM es presenta amb rigorositat durant les primeres temporades, complementada amb exposicions de caràcter històric, en general a partir de les primeres avantguardes, i aquells projectes d’artistes de mitja carrera que, sobretot en la seu del Centre del Carme, indicaven cap a on estava fluint l’art contemporani. La mostra dedicada a Jean Hélion (Couterne, França, 1904 – París, 1987) és un magnífic exemple del primer tipus d’exposicions i genera una sort de constel·lació juntament amb les dedicades a Juan Gris, Pablo Picasso, l’extensa col·lecció de Julio González o les magnífiques París, 1930, L’època heroica i Avantguarda italiana d’entreguerres, totes elles mostrades entre 1989 i 1990.

L’evolució de Hélion pot considerar-se característica d’una època d’avantguardes i canvis continus. De la influència dels clàssics Nicolas Poussin i Philippe de Champaigne, que descobreix al Louvre després de la seua arribada a París en 1921, passa a l’admiració de Cézanne i els cubistes per influència de Joaquín Torres-García en 1927. Després d’uns inicis figuratius, on s’acosta al treball de Maurice de Vlamink, coneix Piet Mondrian en 1929, qui canviarà per complet la seua concepció de l’art, i crea el grup i la revista Art-Concret, al costat de Theo van Doesbourg, Otto Carlsund i Leon Tutundjan. En 1931 s’uneixen, entre d’altres, Robert Delaunay, Jean Arp o Alexander Calder i el grup passa a denominar-se Abstraction-Création. El seu treball va evolucionant durant la Segona Guerra Mundial al ritme de les seues anades i vingudes als EUA. En 1940, torna a París en plena ocupació nazi, on és detingut i traslladat a un vaixell-presó a Polònia. Aconsegueix escapar el febrer de 1942 i torna als EUA via París, impartint allí conferències i realitzant programes de ràdio en defensa de la França Lliure. A partir dels anys seixanta, se centra de nou en la figuració, mantenint-se un observador atent i compromès, per exemple, amb els esdeveniments de Maig del 68. Fins a la seua mort en 1987, el pintor privilegia una expressió més espontània, més gestual, i el color s’allibera de tota coacció. Hi ha alhora gravetat i felicitat, fantasia i fidelitat als seus principis, independència, aspectes que li assenyalen com un dels grans mestres del segle XX i com un ciutadà compromès.