Plàtan-siesta, 1970. Artur Heras

Des de Magritte i Kafka, l’escala de l’espai interior ha sigut alterada, especialment la dels objectes i la d’algun dels seus habitants.

Cinquanta anys han transcorregut des que va ser pintat aquest quadre. És en certa manera una natura morta que ara reapareix en format de gran pancarta. Les banderoles són per a l’exterior i representen una de les últimes aplicacions dels cartells iniciats en els primers anys del segle xx.

La figura central d’aquesta pintura és un plàtan gitat sobre un llit tubular. Una icona pop, deduïm còmodament. Els plàtans no han canviat el seu aspecte al llarg del temps. Els llits sí: objectes fabricats en sèrie, han anat modificant la seua anatomia i aparença afectada pels impulsos de la moda, la tècnica constructiva i el consum.

El llit és, probablement, el símbol més oníric de tots els que hi ha en l’hàbitat quotidià de l’individu. Des de sempre és el lloc on se sol engendrar la vida dels éssers humans, és el lloc on naixen i moren, però també és allí on s’acomoden i somien. Erotisme, plaer, por o dolor, són alguns dels seus habitants i amb aquests sorgeixen el desig i la frustració.

El llit individual, repetit, pressuposa massificació. És sinònim de concentració humana en hospitals, aquarteraments i similars.

L’actualitat ha tornat a oferir escenaris que vam creure superats, definitivament allunyats de les nostres sorts…, però, en art, alguns pensem que l’opció se centra en la memòria, en la gravetat dels cossos sòlids, una matèria pesada que cal transformar, en compte d’oblidar.

Està també el signe d’interjecció. Potser és un cap en exclamació, una crida entre altres punts que forma un petit mapa de constel·lacions.

O és un forat pel qual es colen i desapareixen els somnis?

Artur Heras