L’IVAM porta l’exposició antològica de Juana Francés al Centre Niemeyer d’Avilés

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) porta fins a la cúpula del Centre Niemeyer d’Avilés una mostra antològica sobre l’artista valenciana Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) que podrà visitar-se fins al 2 de juny, en la qual es revisa tota la seua trajectòria i la situa com una de les artistes espanyoles més importants del segle XX.

L’exposició, organitzada amb motiu del centenari del seu naixement i que es va presentar en 2023 a la seu de l’IVAM a Alcoi, oferix una visió més íntima de l’artista, la qual cosa supera l’etiqueta informalista que li ha assignat la historiografia clàssica.

Composta per quasi un centenar de peces, la mostra aprofundix en els diferents fragments de la seua trajectòria i busca reivindicar la figura de Juana Francés, més enllà de la seua pertinença al grup El Paso, del qual també van formar part Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar, Luis Feito, Pablo Serrano, Manuel Rivera, Manuel Conde i l’asturià Antonio Suárez.

En l’exposició es detallen amb minuciositat les petjades documentals traçades per l’arxiu personal de Juana Francés, descobrint parcel·les inèdites de la seua trajectòria com la seua participació en els poblats de Colonización, dirigits per l’arquitecte José Luis Fernández del Amo en els anys cinquanta, o la seua producció de dibuixos informalistes fets entre 1963 i 1979.

L’exposició, realitzada en col·laboració d’Acción Cultural Española (AC/E), i comissariada per María Jesús Folch, conservadora de l’IVAM, constituïx la major exposició dedicada a esta artista fonamental de la plàstica espanyola del segle XX, que es deté a analitzar les seues fonts d’inspiració i la influència que van tindre sobre la seua obra el teatre de l’absurd, la generació del 98, l’avanç tecnològic i industrial i els viatges interestel·lars.

La mostra reunix peces procedents dels quatre museus i centres d’art espanyols on es conserva la seua obra: l’esmentat IVAM, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS) i l’Institut Aragonés d’Art i Cultura Contemporanis Pablo Serrano (IAACC), a més d’altres col·leccions privades, entre les quals es troben els hereus legals de Juana Francés, Candela Álvarez Soldevila, Helena i María Francés o la Col·lecció Azcona.

Juana Francés

Juana Francés va desenvolupar la seua activitat artística a partir de la dècada de 1950, quan a l’Espanya franquista comencen a aparéixer els primers símptomes de renovació plàstica. Després d’uns anys dedicats a la figuració italianitzant, pròpia de l’art de postguerra, en la qual desenvolupa una iconografia enigmàtica dominada pel silenci, l’autocensura i la incomunicació, practica una abstracció informalista que la porta a ser un dels membres fundadors del grup El Paso (1957-1960).

És en este període quan agrega als seus llenços diferents textures, colors sobris —negres, blancs i tons terra— i nous materials com ara les arenes de riu.

Des de 1963 i durant quasi vint anys, produïx la seua sèrie semifigurativa ‘L’home i la ciutat’ per a descriure un entorn humà angoixant i aclaparador producte de la creixent industrialització i del desenvolupament econòmic que es va donar a l’Espanya urbana després de l’aplicació del Pla d’estabilització de 1959.

Posteriorment, en els anys huitanta, l’artista torna a l’abstracció, realitzant entre 1986 i 1990 (any de la seua mort) les seues sèries ‘Fons Submarins’, ‘Cometes’ i ‘Escuts’, on va experimentar de nou amb la matèria i el gest amb la intenció de traduir al suport el moviment, i per a fer-ho es va inspirar en el cosmos o en el món de les profunditats de la mar i va utilitzar el cercle i el rectangle com a protagonistes.

En una època en la qual l’art era encara una parcel·la dominada pels hòmens, Juana Francés va aconseguir que la seua obra estiguera present en certàmens i institucions de gran prestigi com en l’exposició ‘Before Picasso, after Miró’ al Guggenheim Museum de Nova York (1960); en ‘Modern Spanish Painting’ a la Tate Gallery de Londres (1962); en diverses Biennals de Venècia entre 1954 i 1970 o en la XI Biennal de São Paulo (1971).