DOSSIER DE PREMSA: SUSANA SOLANO. ACTA

DOSSIER Susana Solano

L’IVAM presenta l’exposicó retrospectiva Susana Solano. Acta dedicada a una de les protagonistes indiscutibles de la renovació de l’art escultòric espanyol dels anys setanta i huitanta. L’objectiu de l’exposició és recuperar a Susana Solano (Barcelona, 1946), una de les veus femenines imprescindibles el treball de la qual ha gaudit d’una gran reputació i d’una gran projecció internacional.

L’exposició s’exhibeix des del 6 de juny al 13 d’octubre del 2019 i reuneix 90 obres realitzades durant tota la seua extensa trajectòria artística, incloent dibuixos, vídeos, escultures i una cuidada selecció de maquetes d’alguns dels nombrosos projectes d’escultura pública que l’artista ha dut a terme. Es tracta d’obres delicades en xicotet format que, no obstant això, tenen totes les claus de l’evolució de la seua poètica i el seu potent imaginari en diàleg permanent amb la naturalesa o els espais compartits de les nostres ciutats.

La mostra, a més, centra l’atenció en la producció duta a terme per Susana Solano durant les dues últimes dècades, un període molt menys conegut en el qual han vingut emergint del seu poderós imaginari nous desenvolupaments formals i nous materials com el ratan, l’alumini magnesi o l’acer polit, materials que contrasten amb el característic ús del ferro de bona part de la seua obra anterior.

La mostra s’emmarca en la línia de l’IVAM de recuperar el treball de dones artistes, tant d’aquelles que hui són ja figures consagrades com d’aquelles l’obra de les quals transcorre invisible i al marge del discurs historiogràfic dominant.

SUSANA SOLANO
Susana Solano va ser una de les protagonistes indiscutibles de la renovació de l’art escultòric dels anys setanta i finals dels huitanta del segle XX quan es va produir al nostre país una autèntica revolució en la manera d’entendre la pràctica escultòrica. Una revolució en la qual van sobreeixir, sobretot, dones com Eva Lootz, Cristina Iglesias, Elena del Rivero, Ángeles Marco o la mateixa Susana Solano. La irrupció de la dona en la pràctica de l’escultura del metall, un ofici rude que requereix d’un considerable esforç físic, deuria considerar-se com un acte de posicionament reivindicatiu d’aquestes artistes enfront d’un món, el de l’escultura, dominat fins al moment sol pels homes.

En aqueixes dècades el repertori de materials utilitzats es va estendre de manera significativa i es van multiplicar els procediments d’elaboració tècnica de les obres. Al costat de l’ús de materials com els teixits, l’algeps, el cautxú, la sal o la fusta, l’ús de materials i tècniques procedents del món industrial es va propagar entre els joves escultors del moment. Confluïen en les propostes radicals d’aquesta nova generació -en la qual van destacar un bon nombre de dones- corrents diverses com les de l’art Povera italià, les derivacions de l’Art Minimal i l’Art Conceptual, o l’influx de l’escultura excèntrica nord-americana.

Susana Solano va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1988) i va ser aclamada per la crítica des dels inicis de la seua carrera. Va viure la seua major projecció internacional durant les dècades dels anys huitanta i noranta del segle xx. En aquests temps es van succeir nombrosos encàrrecs d’obra pública en tot el món –projectes en els quals va col·laborar amb arquitectes de la talla de Jesús Cebillo, Hans Hollein o Guillermo Vázquez Consuegra–, i se la va convidar a participar en dues ocasions en la Biennale di Venezia (1988 i 1993) i en la Documenta de Kassel (1987 i 1992).

No obstant això, des de la seua última mostra antològica en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) en 1999, cap museu en aquest país havia dedicat a aquesta creadora una mostra retrospectiva que posara el focus en la seua complexa producció realitzada des d’aqueixos moments. Han passat vint anys des d’aquella presentació, vint anys en què l’artista no ha deixat d’escrutar ni un sol moment els misteris de la construcció de l’espai a través d’una trama d’artefactes elaborats amb nous materials i nous desenvolupaments formals que donen fe, estenen acta, de la força inesgotable de la seua imaginació.

Aquesta exposició que presenta l’IVAM, encara que situa el focus en la producció realitzada per l’artista durant aquestes dues últimes dècades, és també una mirada retrospectiva a alguns moments especialment significatius dels seus inicis com a creadora, en incorporar –amb una nova lectura i una nova mirada– obres de la seua pròpia col·lecció que en estranyes ocasions han sigut exposades.

Sobre el significat final de la seua obra, la pròpia artista ha dit en més d’una ocasió que els seus objectes es resisteixen a qualsevol interpretació narrativa: “Què li demane a l’escultura? Que no siga immediata en la seua lectura ni en el seu procés, i que mantinga en el meu l’indesxifrable…”

La seua proposta porta implícita, així doncs, el repte i l’emoció de desentranyar un enigma.