DOSSIER DE PREMSA: DES/ ORDRE MORAL. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres

dossier_val comprimido

El propòsit d’aquesta exposició és indagar en les representacions del cos sexuat, en els desitjos que no s’avenen amb les normes de comportament basades en l’estricta moralitat dominant.

Ara bé, en què consisteix aquesta moralitat? Estem davant un concepte que remet a les accions desenvolupades per les persones tant en la seua dimensió privada com pública però que incideix particularment en aquesta última. És en aqueixa esfera on els individus interactuen, exposant-se a la mirada dels altres i d’alguna manera exercint a l’una un control respecte de les conductes considerades reprovables. Aquest adjectiu emmalalteix d’un substrat religiós que té el seu origen en la idea pertinaç del bé i del mal. En aqueix sentit són, sens dubte, les confessions religioses ‒en el context europeu el catolicisme, el protestantisme, el calvinisme i, en menor mesura, el judaísmo i‒ les promotores d’una visió de la vida plena de preceptes i prohibicions respecte de l’ús del cos i de la sexualitat.

Europa no és una entitat cultural, social i política homogènia. Existeixen per consegüent diferències notables sobre els tipus de lleis que penalitzen les “desviacions” sexuals. Un exemple: el codi penal napoleònic de 1810, hereu del codi civil revolucionari, no castigava de manera explícita la sodomia. La seua influència arriba fins a països com Itàlia i Espanya. Pot afirmar-se que les dècades següents van ser relativament tranquil·les per als qui practicaven una sexualitat allunyada de l’heterosexualitat procreadora, sobretot si es feia en privat. Un altre assumpte ben diferent eren les manifestacions públiques que podien ser titllades d’ultratges a la moral. La legislació francesa contrasta amb la malvolença criminalizadora d’altres països. A Anglaterra, fins a 1861, la Buggery Act ‒incloïa el bestialismo via vaginal i anal‒ castigava els actes homosexuals amb la mort i solament a partir d’aqueixa data la condemna es va substituir per pena de presó de dos anys i treballs forçats. A Alemanya es va aplicar el paràgraf 175, que criminalitzava els actes sexuals entre homes, ometent a les lesbianes. A Espanya, el concepte de sodomia es va atribuir fins a 1822 a totes les pràctiques sexuals no conduents a la procreació. En gran part del segle xix no es va contemplar com a delicte en el codi penal, però aquest va ser reintroduït en 1928 durant el regnat d’Alfons XIII, encara que no va arribar a materialitzar-se. No van escassejar no obstant això altres fórmules per a castigar al dissident sota la denominació de faltes contra els bons costums. L’adulteri era, no obstant això, freqüent en homes heterosexuals amb economia esplaiada.

L’aplicació de la llei tenia òbvies conseqüències en la vida de la gent. La policia vigilava els parcs i els urinaris públics a la recerca d’infractors a la decència que resultaven fitxats. L’ordre moral disposava d’altres instruments: la pressió que s’exercia des dels púlpits i els confessionaris era constant. El concepte de pecat havia sigut interioritzat per molts sectors i no es va aconseguir esborrar fàcilment. Paral·lelament, els estudis sexológicos/metges des de finals del segle xix construeixen el concepte de sexualitat sobre la base de tipus o categories.

El psiquiatre alemany Richard von Krafft-Ebing, autor de Psychopathia sexualis (1886), va identificar pràctiques sexuals com el sadisme, el masoquisme, el fetitxisme o l’exhibicionisme, i va parlar així mateix de bisexualitat i d’amor lèsbic. Per a aquest autor, qualsevol desig sexual que no tinguera com a objectiu la procreació era una desviació o perversió. Entre els molts casos que va estudiar ‒238‒ va arribar a la conclusió que l’homosexualitat, percebuda com a inversió sexual, era un vici, arribant fins i tot a parlar de cura. La simple abstinència era antídot suficient per a eliminar el desig.

En l’àmbit de la sexologia va haver-hi altres veus com la del britànic Havelock Ellis, autor de Sexual Inversion (1897), en el qual estudia molts casos de relacions intergeneracionals entre joves i majors. La seua concepció de l’homosexualitat i de pràctiques com l’onanisme radicava a desvincular-les del llast de la malaltia, el delicte o la immoralitat. Quan va escriure el llibre esmentat ja havia transcorregut més d’un quart de segle des que el periodista austrohongarés Karl-Maria Kertbeny encunyara en 1869 el terme homosexual. Aquest autor defensava la idea que els actes sexuals consentits i realitzats en privat no havien de ser considerats delictius. Kertbeny va encunyar també el terme heterosexual, que va ser posteriorment divulgat per Gustav Jäger i Richard von Krafft-Ebing. Abans que aparegueren aquests vocables, en alguns cercles s’havia propagat el nom de *uranista que el periodista i advocat alemany Karl Heinrich Ulrichs va inventar inspirant-se en un passatge del banquet de Plató. En ell es parla principalment de dues formes que revist l’amor: l’Afrodita, nascuda d’home, Urà, i l’Afrodita, nascuda de femella, *Dione. De la primera, relacionada amb els homes que estimen a altres homes, va sorgir la paraula *uranista; i de la segona, relativa als homes que estimen a les dones, dionista. Va emprar així mateix altres fórmules per a referir-se a les lesbianes i als bisexuals i intersexuals.

Des que aquests noms van començar a circular (*uranista, homosexual, heterosexual…) fins que es van assentar en la literatura mèdica, jurídica, policial, artística i en els costums socials, va transcórrer bastant temps. En alguns casos, expressions diferents van cohabitar en un mateix context, verbigràcia a França. Durant els anys vint, en les files surrealistes es va utilitzar amb ànim degradant el vocable pédéraste, mentre que altres persones parlaven d’invertits, com reflecteix el títol de la revista homosexual Inversions (1924). Aquesta publicació, que seria censurada, va reaparéixer per poc temps sota el nom de L’Amitié. Ambdues s’havien inspirat de la revista alemanya Der Eigene, fundada en 1896 per Adolf Brand.

El debat nominalista no és menor. La proliferació d’expressions entorn de la qual hui dia denominaríem l’orientació sexual i la identitat de gènere del subjecte ve a traduir la voluntat de donar visibilitat a manifestacions i anhels sexuals desconeguts per les rígides normes morals. Des de posicions humanistes com les de Magnus Hirschfeld es defensava una mirada comprensiva cap a la diversitat sexual dels individus, mentre que altres veus insistien en la persecució policial i el càstig. En 1921 va tindre lloc a Berlín el primer congrés que va impulsar la creació de la Lliga Mundial per a la reforma sexual. Es va possibilitar així que isqueren a la llum qüestiones com l’ús d’anticonceptius, l’avortament o la presència de les malalties venèries en l’àmbit de la prostitució, entre altres temes tabús.

L’exclusiu imperi del matrimoni com a marc per al manteniment de pràctiques sexuals s’havia clivellat d’alguna manera amb les relacions adúlteres i el consum prostibulari heterosexual. A França les dones adúlteres van haver d’esperar fins a 1904 perquè se’ls permetera casar-se amb la seua parella. La sort dels fills haguts d’aquesta relació va millorar en ser considerats legítims.

Els garants de l’ordre hegemònic (Església, governants, mandataris, jutges, policies) es van veure en algunes ocasions implicats en escàndols, com va succeir a Alemanya amb el cas Eulenburg (1907-09), que va suscitar una enorme curiositat, amén de morbositat, en els mitjans de comunicació.

A això s’uneix un element d’enorme transcendència: l’efecte de la masculinitat danyada del soldat, fet fallida psicològica i físicament en la Primera Guerra Mundial. Un període aquest en el qual moltes dones es van incorporar a espais de treball anteriorment ocupats per homes. L’accés a certa autonomia econòmica va possibilitar que s’obrira pas la llavor de l’emancipació que un bon nombre d’homes rebutjaven, acostumats als privilegis patriarcals. La psicoanalista britànica Joan Riviere va estudiar el comportament d’algunes dones intel·lectuals traumatitzades per un sentiment d’angoixa. L’origen d’aquesta angoixa consistia en la sensació d’hostilitat per part dels col·legues masculins que expressaven la seua disconformitat amb la presència de les dones en llocs de treball que consideraven exclusius d’homes. Tant en els somnis com en els malsons de les pacients estudiades per Riviere queda patent que les dones adoptaven una mascarada femenina (disponibilitat, ingenuïtat, submissió…) per a fer-se perdonar per compartir un camp de domini viril.

Juan Vicente Aliaga