Victoria Civera

Somnis inclinats

Exposició

Civera endinsa el món en la seua closca, absorbix el que li atrau i el torna rellegit, modificat, digerit, meditat i canviat. La conec tants anys que crec que em puc permetre enunciar estes afirmacions, encara que algunes vegades encertaré i unes altres, m’equivocaré. Al meu entendre, el diamant en brut central de la seua obra és allò femení: vulnerable, reservat, íntim, amagat i oferit. És per tant femenina i no feminista, però, com a açò últim, sospite que es mouria entre Freud i Marx. Sap que les polítiques feministes van reparar la imatge, van establir Freud com una interpretació i no com una veritat i sap que en un món global les esferes socials i econòmiques estan refermant-se problemàticament. El capitalisme avançat viu en un món espectacular, Civera ho sap i el seu canvi d’escala inclús tal vegada estiga basat en això. No obstant, ella sempre torna cap a si mateixa, com l’única àncora que posseïx, profundament emocional però mai teòricament il·lustrativa. Més que un procés còmode ha sigut un procés de magolaments, però de constant creixement. El món no ens deixa sols i tampoc li ho demana Vicky, siga quin siga el grau de mimesi que la seua obra proposa. La qüestió és ara on la deixen les noves circumstàncies de la vida global contemporània o, més succintament, com se situa ella al mig del que no serà una crisi a curt termini, sinó més prompte una revolució geopolítica que resultarà en reajustaments extrems. La meua resposta a esta pregunta –i continue donant joc ací a Marx i a Freud– estaria dins dels paràmetres crítics del que anomenaríem fetitxisme de la comoditat. Vicky utilitza, disfruta i abusa de productes actuals, d’estos objectes que et seduïxen i arreplegues pel carrer, dels retalls d’alguna merceria, o dels materials industrials. El fetitxisme marxista és una qüestió d’inscripció, que qüestiona com s’atorga el símbol del valor a una comoditat, mentre que el fetitxisme freudià sorgix com una inscripció fantasmal, atorgant excessiu valor a aquells objectes que es consideren sense cap valor: tacons, cinturons, articles de moda, xicotets objectes, notes, recipients tancats. El seu és un món oníric, amb ocasionals tocs surrealistes; és privat, embolica els rituals i les sorpreses de l’estudi i se’ns aproxima amb un somriure caut. Les seues obres viuen prop les unes de les altres, en una tranquil·la conversació sense fi, i ens reclamen que estiguem atents, i siguem sensibles al detall, als registres menors de la imaginació –i no dic menors perquè siguen menys rellevants, sinó perquè opten per la subtilesa de la moderació–. Els fetitxismes creen construccions socials i sexuals en termes inflexibles que pertorben la psique social o sexual. Civera explora estes sensacions. L’exposició reunix objectes, instal·lacions, dibuixos i pintures. Mostra tant la seua àmplia obra com la seua coherència. D’alguna manera, es podria vore com un passeig per un jardí fantàstic hedonista habitat per objectes fràgils, discrets o sexualment explícits, acompanyats per una sèrie de suaus secrets que ens porten a un nivell superior; un nivell on les sèries de dibuixos fan de pedra cantonera de la seua poètica, un llenguatge alarmantment personal i ple de matisos. Estes obres atrauen la nostra mirada, però també deixen un curiós sabor: un punxant so.