Susy Gómez

Algunes Coses Que Anomenava Meues

Exposició

L’exposició és la primera mostra individual en un museu espanyol de Susy Gómez (Pollença, Mallorca 1965). Va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i va realitzar la seua primera exposició a la Galeria Norai de Pollença el 1987. Va irrompre en l’escena espanyola al principi dels anys noranta, provocant una gran sorpresa amb la seua exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona (Sense Títol. Espai 13, 1993) i posteriorment a la Galeria Luis Adelantado a València i a la Galeria Maior de Pollença (1994), i amb les seues participacions successives a ARCO. Des d’aleshores fins ara ha realitzat una dotzena d’exposicions individuals destacant, entre elles, Sense títol. New Art (Galeria Toni Tàpies-Edicions T, Barcelona, 1996), La Casa Que Hoy Soy (Galleria Giorgio Persano, Torí, 1997), With A Kiss (Centre of Contemporary Art Ileana Tounta, Atenes, 1998) i Maldito Corazón (Musée d’Art Moderne et d’Art Contemporain, Niça, 1999). L’obra de Susy Gómez es caracteritza per una gran versatilitat tècnica que va des del dibuix al vídeo, passant per unes tècniques híbrides que ha fet seues, com per exemple la manipulació informàtica de collages o l’ampliació fotogràfica de dibuixos i la presentació d’imatges descontextualitzades a gran escala, sempre amb unes grans possibilitats simbòliques. Per la seua escassetat de mitjans i en el seu tractament clínic de la imatge i de l’objecte, es defineix com a notablement intimista, tots els elements de la seua obra formen part d’allò quotidià. Les seues obres es centren en l’estudi del subjecte però des d’unes òptiques distintes i en contínua transformació. D’aquesta manera, part de les obres de Susy Gómez s’estructuren al voltant de la idea del final de la innocència. El gran ventall de propostes i categories que es deixen veure en la seua obra, continuant la tradició iniciada pel postminimalisme que rebutja la forma per la forma sense voler imposar qualsevol altra possibilitat, la vincula amb les estètiques més actuals relacionades amb el cos i la identitat femenina. Una mera enumeració de les imatges amb què treballa: cors, cases, vestits, paisatges, suggereix com a temes l’amor, l’interior i les aparences, la infància i la memòria, la creació artística, el que un és i quins li son pròxims, entre altres coses. Les imatges de Susy Gómez tenen un aspecte d’objectivitat però a poc a poc es converteixen en la il·lustració de tremendes i poderoses obsessions. Són d’alguna manera deutores del surrealisme, considerat com una tradició més àmplia que aniria de Buñuel a Louise Bourgeois i Bruce Nauman. El seu univers està poblat per formes i objectes recognoscibles que arrosseguen ja, amb tota seguretat, un significat específic per a l’espectador. En combinacions i configuracions diverses, conformen una espècie de poema visual tridimensional que és a la vegada evocador, lúdic i apassionat.