Surreal versus Surrealisme en l’art contemporani

El naixement de la psicoanàlisi va donar vida a un vast moviment de pensament que, en l’àmbit del modernisme del segle XX, ha tingut la importància d’una autèntica revolució. Com la revolució bolxevic, que a través de la lluita de classes va transformar la percepció de la funció social de les masses, així també la revolució psicoanalítica ha exercit un fort influx sobre la cultura i els costums del segle XX i continua exercint-lo també en els nostres dies. La presa de consciència col·lectiva del paper desenrotllat per l’inconscient en la quotidianitat de l’individu concret i la influència exercida per la Interpretació dels somnis de Freud ha constituït, ja en la primera mitat del segle XX, el principal punt de referència dels surrealistes, que, al seu torn, han exercit el seu influx sobre l’art de les dècades següents.

El canvi substancial té lloc al final dels anys setanta, com a conseqüència dels primers efectes de les transformacions socials degudes a la revolució telemàtica. Poc de temps després, Internet, la televisió via satèl·lit, Photoshop i els nous descobriments científics canviarien la percepció de la realitat. És en este context on s’ha afirmat la postmodernitat i una visió global del món. És en este context, que veu profundament modificades les relacions entre els individus de diverses cultures i àrees geogràfiques, en l’art –encara que no sols en art–, on el surrealisme i les seues ramificacions han cedit el pas al surreal. És a dir, si el surrealisme oferia imatges de visions oníriques, reconegudes immediatament com a improbables en la realitat de la quotidianitat, el surreal ha proposat, en canvi, imatges reals que costa acceptar com a verídiques, fins al punt de confondre-les erròniament amb visions oníriques o de fantasia. D’esta manera, si el surrealisme ha sigut l’espill dels trastorns de l’inconscient de l’individu, que es projecten en la realitat amb la forma d’una obra d’art, el surreal és l’espill de la realitat que es projecta en l’inconscient de l’individu, creant trastorns.

En este sentit, Surreal versus Surrealism in Contemporary Art posa l’èmfasi, particularment, en imatges que mostren situacions verídiques que, contràriament, són percebudes com a fruit de la fantasia. Surreal versus Surrealism in Contemporary Art, comissariada per Gianni Mercurio i Demetrio Paparoni per a l’IVAM de València, afronta per primera vegada este important aspecte de l’art actual. L’exposició posa en relleu com, mentres les concepcions surrealistes desenrotllades des del començament dels anys vint del segle passat estan encara presents en les obres de diversos artistes importants de hui, molts altres han desenrotllat una concepció estètica influenciada pels llenguatges dels instruments telemàtics de masses. L’exposició utilitza per primera vegada el terme surreal en contraposició a surrealisme, i dóna així començament a una elaboració crítica inèdita.

L’exposició està dividida en quatre seccions cronològiques, cada una de les quals presenta obres pertanyents a una dècada distinta, des dels anys huitanta als nostres dies, i comprén les obres de Matthew Barney, Ross Bleckner, John Bock, Monica Bonvicini, Maurizio Cattelan, Francesco Clemente, Roberto Cuoghi, Hans Op de Beeck, Nathalie Djurberg, Francesco Gennari, Dionisio Gonzalez, Timothy Greenfield-Sanders, Robert Gober, Peter Halley, Carsten Höller, Shirazeh Houshiary, Michael Joo, Li Tianbing, Anish Kapoor, Oleg Kulik, Yue Minjun, Komar e Melamid, Liu Jianhua, Rudi Mantofani, Wangechi Mutu, Vic Muniz, Luigi Ontani, Tony Oursler, Javier Pérez, Richard Prince, Marc Quinn, Shi Yong, Cindy Sherman, Kiki Smith, Ronald Ventura, Wang Guangyi, Erwin Wurm i Zhang Xiaogang.