Pintar sobre la mar

Claude Monet va quedar captivat pel mar, va voler dibuixar-lo, es va llançar a l’aventura de retratar-lo. Com ell, uns altres artistes han volgut representar-lo com a símbol màxim de la realitat, però també de l’abstracció, executant acrobàcies, amb la finalitat de cancel·lar la possibilitat de reconeixement immediat i, al mateix temps, d’anul·lar tota presència. Assistim a un diàleg amb uns resultats inesperats. En la major part dels casos, els artistes ja no s’enfronten de manera frontal amb el tema triat: pel fet d’anar més enllà dels models impressionistes, decidixen no unir-se a l’objecte, del qual es mantenen a distància. Tracten d’utilitzar líricament l’aigua, encara que tracten de no perdre’s en el desert de l’abstracció absoluta. Estem precisament davant d’un gran repte poètic i incert. Estem davant d’un camí que va d’allò concret a l’abstracte. El mar es convertix en una icona habitual i gastada que esdevé desconeguda i es troba en contínua metamorfosi. L’exposició està dividida en cinc capítols temàtics que reunixen obres significatives de la col·lecció de l’IVAM com a exercicis pictòrics i fotogràfics diferents a través dels quals es desitja formar el retrat del mar. Des de les imatges tardoimpressionistes de Joaquín Sorolla, la sensualitat preimpressionista de Julio González i les vistes disgregades d’Ignacio Pinazo en la primera sala, ens encaminem cap a l’imaginari pop i les manifestacions publicitàries de Josep Renau Berenguer i de Germaine Krull, els abandons onírics de Grete Stern, els acoblaments dissonants de Richard Hamilton i el sisme postclàssic de Miquel Navarro en la segona. Podem, a més, parlar d’un tercer grup d’obres amb preses frontals que reproduïxen el tema de la llunyania, com les imatges apocalíptiques de l’Equip Realitat, de Robert Frank, de Joan Fontcuberta, de Gabriele Basilico i d’Ian Wallace. En estes obres el mar es troba just davant nostre. I, no obstant això, està irremeiablement molt més enllà. No s’atura mai, és impossible contindrel’. Símbol d’energia vital. No és possible fiar-se de la seua ànima: pot fer-se esperar, però també arrasar. No es pot aferrar, ni pronunciar, perquè és incopsable, fugisser: sempre més enllà de la nostra mirada. Ara, seguir mantenint la imatge de l’espill de la natura significa solament reduir el món. Per això, el pintor abstracte es comporta com un poeta que “tracta d’escriure el seu gran poema amb una tinta que, de sobte, s’esvaïx.” Així, trobem en la quarta sala de la mostra encrespaments plàstics, plens d’al·lusions a les poètiques informals. Nusos de color en què es cancel·len els detalls: amb autors com André Masson, Karel Appel, Juana Francés i Sanleón. Els seus relats es troben impedits, són incomplets. Semblances diferents, on se celebra el triomf de la imprecisió, la qual, a diferència de la causalitat i de l’aproximació, és l’àmbit en el qual els sentiments adquirixen valors semàntics inesperats, entre superposicions i matisos. I, finalment, les desaparicions: quan aigua, terra i cel es freguen dibuixant fils de llum. Ací, del paisatge marí només queda una línia, en la qual es depositen èxtasis en suspens: gradacions de les mateixes tonalitats es freguen, s’acaricien, es troben. És l’horitzó, que revela l’essència mateixa d’una llunyania destinada a convertir-se en presència, sense perdre la seua condició. És una altra imatge del contorn: l’evident sembla inabastable, i allò amagat queda a l’abast de la mà. És el que està més enllà, que indica una possibilitat i una exclusió. Una geometria que canvia mentres nosaltres ens movem. En un primer moment, les ones devoren els límits (en Lothar Schreyer i en Eduardo Arroyo), per a adquirir després autonomia arquitectònica (en Herbert List, en Gerhard Richter, en José Julián Ochoa, en Óscar Molina Pérez i en Ramón de Soto).