Pierre Molinier

Aquesta exposició és probablement la més important de les celebrades fins ara dedicada a l’artista francés Pierre Molinier, i tracta d’aclarir les claus del seu univers carregat de sexualitat i de reivindicació del gaudi. La mostra reuneix cent obres aproximadament (especialment fotografies i fotomuntatges, la tècnica que major renom li ha donat, a més de pintura, dibuixos, gravats, objectes eròtics, el seu curtmetratge Mes jambes [1965] i un enregistrament sonor), procedents de col·leccions i centres d’art de París, Bordeus i Nova York. En el catàleg de l’exposició es publiquen, per primera vegada en castellà, els poemes de Pierre Molinier, Les orphéons magiques, i conté textos de Juan Vicente Aliaga i Giulia Colaizzi. Al llarg de la seua retirada vida, Pierre Molinier (Agen 1900 – Bordeus 1976) es va guanyar la fama de persona de temperament colèric i violent. A més d’aquesta característica, el seu comportament sexual, allunyat de la hipocresia moral i dels costums de la seua època, va ser objecte de notícies equívoques. Procedent d’una família modesta en la qual es feia sentir el pes de la religió pel costat matern, son pare li va inculcar des de la infància l’afecció per la pintura. Diversos fragments de la seua biografia íntima han alimentat sens dubte una aurèola heterodoxa quant a una sexualitat en la qual el fetitxisme envers les cames, panxells i allò que els cobreix: mitges, sabates de taló…, exerceix una funció primordial. Abans de plasmar les seues obsessions en el paper fotogràfic, Molinier es va dedicar a la pràctica de la pintura, una activitat que va mostrar a la Societé des artistes indepéndants bordelais i en la creació de la qual va participar el 1928. Als anys cinquanta va fer un tomb a la seua obra pictòrica amb la introducció d’una iconografia eròtica en la qual el cos de la dona és vist com un territori de mascarades i artificis. Acompanyades d’al·lusions a la religió (allò diví i allò demoníac), les dones de Molinier exhibeixen una sexualitat narcisista i autosuficient, abstretes en una atmosfera pictòrica decadent. En aquesta època es va produir el distanciament de la comunitat artística de la seua ciutat a causa del rebuig que va produir un dels seus quadres eròtics: Le grand combat. El 1955 va contactar amb André Breton, qui el va ajudar a exposar a París a la Galerie À l’Etoile Scellée i va col·laborar en la revista Le surréalisme, même. Però l’amistat amb el guru del surrealisme va durar poc; el motiu de la disputa va ser el quadre Oh! Marie, mère de Dieu. Reclòs en el seu petit apartament de Bordeus, Molinier es va centrar en la pintura i en la fotografia, recorrent a la presència d’amics i amigues, i al transvestisme: una atmosfera envellutada en la qual la recerca del plaer es va convertir en el nucli de la seua existència. L’ambigüitat sexual assoliria un major relleu en les fotografies i els fotomuntatges dels anys seixanta i setanta, on el mateix Molinier, transvestit, desplega una infinitat d’objectes i accessoris mitjançant els quals crea una visió fetitxista i onanista de la sexualitat (continuada en els seus treballs amb Thierry Agullo i Luciano Castelli). A pesar d’haver participat en múltiples exposicions, algunes tan significatives com Transformer: Aspekte der Travestie (1974), organitzada per Jean-Christophe Ammann a Lucerna, o la que li va dedicar el Centre Georges Pompidou el 1979, tres anys després del seu suïcidi, la seua obra és pràcticament desconeguda per al públic. Objecte de culte i admiració d’uns pocs, l’obra de Molinier, radical en la seua sexualitat sense categories estrictes, tracta de crear uns cossos fantasiejats, fetitxitzats, on l’home i la dona es barregen i es fonen. Actualment, ha adquirit un caire particular en haver-se produït, especialment a l’àmbit anglosaxó, un ressorgiment dels estudis sobre els gèneres.