Picasso

El dibuix en l’obra de Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, França, 1973) es converteix en eina de treball indispensable. No es tracta d’una creació auxiliar o complementària, perquè un dibuix sempre implica selecció, realçament d’elements; suposa un acte mental. Des de la seua infància, Picasso va créixer en un ambient propici per al seu desenvolupament artístic orientat pel seu pare. Però és a partir de 1893 quan es comença a apreciar la maduresa de traç i el domini dels recursos tècnics, realitzant dibuixos de tall acadèmic i combinant-los amb altres composicions basades en la seua pròpia inspiració i l’observació del mitjà que li envolta.

Amb el canvi de segle, en Picasso es produirà una reacció contra el Naturalisme filosòfic i s’alinearà als nous llenguatges artístics que promouen les avantguardes. Ja a París, en les seues obres s’aprecia una primacia dels sentiments; plasma l’instant de les escenes que viu, passant per damunt de les normes de composició clàssiques. El període entre 1906 i 1917 es caracteritza per una mescla d’estils i una llibertat creativa influenciada per l’escultura ibèrica, l’art africà i l’esquematització de Paul Cézanne, una gran influència per a ell i per a gran part dels artistes establerts a París a principis del segle XX. Des de llavors, intentarà reduir la naturalesa a formes geomètriques, en un procés d’intel·lectualització i de cerca guiada per la intuïció i la sensibilitat.

Aquesta exposició de Picasso, que coincideix amb l’obertura de l’IVAM, té una importància també simbòlica per l’estreta relació que va mantenir amb Julio González i les influències mútues entre tots dos artistes. La importància del dibuix en Picasso i González és un punt de trobada en les seues trajectòries paral·leles, independents, però no obstant això, sempre atentes l’una de l’altra.