Paolo Riani

La investigació pacient de l’època de formació universitària i els seus primers projectes, després l’experimentació i la renúncia, sempre el risc, sempre un cert desencant, i l’exploració contínua –permanent– del lloc en el seu sentit més ampli, del lloc habitat, de les persones que el gaudixen o el patixen. Este és el camí recorregut fins arribar a “interpretar el present per a construir el futur”, bella formulació que enclou la biografia de l’arquitecte i les eines del seu treball arquitectònic. Sense renunciar a les seues arrels toscanes, Paolo Riani ha recorregut el món per a crear el seu propi “món d’arquitectures”, este que ara podem vore en la mostra. Primer en els llibres i en l’aula, en els museus i en les lliçons dels seus mestres; després en la geografia, en les ciutats i en les terres, però sobretot en les seues gents. Europa, Amèrica i el Japó, Moscou i Aràbia, les muntanyes, el mar i l’arena del desert, la pedra i l’asfalt, i la gent –sempre la gent–, són la matèria en què les seues mans treballen després d’atrapar les imatges amb l’objectiu de la seua càmera fotogràfica. Els esbossos inicials i les magnífiques fotografies de les obres acabades, les maquetes de treball i els quaderns de direcció d’obra, les fantàstiques hèlices de fusta i la col·lecció de xicotets avions que mantenen sempre viu el record de son pare, els documents que acrediten els seus èxits i els seus guardons, el testimoni del seu compromís constant amb l’arquitectura, habiten els murs de la Sala Pinazo per a traslladar-nos emocions i certeses de gran intensitat. No hi ha un únic món en l’imaginari de Paolo Riani. Hi ha un món de mons en què s’ha endinsat des de la seua joventut –una joventut que allarga amb comoditat i sense esforç–. I si el món, geogràficament parlant, no li és alié, ja que l’ha recorregut des de fa molt de temps, tampoc no li resulten estranyes unes altres versions més abstractes, més poètiques, espirituals o materials, sempre humanes. Mons de formes, de colors, de textures, de gustos i sabors, de sentiments, mons molt humans, de persones molt humanes. José María Lozano Velasco