One way, one ticket

Les dones i els hòmens mantenim una relació lliscadissa amb la idea de la mort. Omnipresent en els mitjans de comunicació de masses, consumim la mort a diari com un simulacre virtual alié al transcurs plaent de la nostra quotidianitat. Immersos en una cultura visual que promou una longevitat plastificada, ajornem inconscientment cada vegada més la nostra inevitable trobada amb la Parca. Els antics sabien prou més de la mort que nosaltres. En realitat, es podria afirmar que existia un autèntic aprenentatge sobre la mort, condició indispensable per a conéixer bé la vida, i els seus habitants, els vius. Les societats contemporànies, en canvi, hem confinat la mort en els cementeris i hem deixat al seu càrrec els empleats de les empreses de Pompes Fúnebres. No obstant, estem en condicions d’afirmar que assistim a una cert retorn del tema de la mort, i això es fa patent en l’art contemporani, en la literatura, el cine, la fotografia, les sèries de ficció televisiva, i en debats que preocupen l’home i la dona contemporanis com el de l’eutanàsia o la nova ciència, obsessionada per la consecució de la longevitat. El diàleg amb la mort ha sigut consubstancial al propi fet artístic des dels seus orígens més remots. Des de l’aparició de les primeres imatges prehistòriques, l’art ha sigut un important vehicle d’exploració dels territoris entre la vida i la mort. L’art no sols ha format part cardinal dels diversos rituals funeraris al llarg del temps. El fet artístic, és a dir, la producció d’imatges per part de l’home, és, en essència, un combat contra la caducitat de la vida, i una necessitat de pervivència d’una societat al llarg del temps. És probablement a través de les imatges com les persones vives podem acostar-nos a la compressió mental del misteri de la mort. La imatge substituïx el buit, la desaparició d’un ser volgut o d’un fet cultural. En cada imatge conviu, així, una contradicció: un fil pendular que oscil·la entre l’absència i la presència. La nostra modernitat ha viscut moments històrics en què la mort s’ha manifestat amb especial èmfasi en les arts (romanticisme, simbolisme, expressionisme, surrealisme), actuant com a contrapunt malèfic, com un espill deformador sobre el qual es van reflectir distorsionats els èxits del Segle de les Llums. Les guerres que van convulsar el segle XX van convertir la mort en una gegantina orgia de sang i foc, en una descomunal i grotesca dansa macabra que esclafava una vegada més els somnis de progrés de la humanitat. En l’actualitat consumim més imatges relacionades amb la mort violenta que mai. La mort es destil·la a diari en els periòdics, en els nostres noticiaris televisius, circula amb tota la seua cruesa en els diversos portals d’internet, creant una espècie de nova pornografia de l’horror i la mort. Com a conseqüència d’això correm el risc d’assistir a una autèntica mutació en la mirada de l’espectador: el seu ensopiment. Aclaparats com estem en l’actualitat per imatges de la mort cada vegada més estereotipades procedents dels mitjans de comunicació, sembla que estem anestesiant d’una manera inconscient la nostra mirada com a estratègia per a habitar un món que convertix les nostres vides i les nostres percepcions en un simulacre virtual; un món, el nostre, que s’assembla cada vegada més a un videojoc. En el territori de la videoconsola administrem la mort a través del comandament a distància. La mort importa poc, ja que tot és tan senzill com prémer de nou el botó per a renàixer amb força de les runes. És precisament contra este procés d’ensopiment de la mirada el que ha conduït a no pocs artistes de la nostra contemporaneïtat a rescatar el tema de la mort del limbe de la vulgarització.