Nicolás de Lekuona

Una missió obligatòria dels museus que es van impulsar en l’estat espanyol al llarg del període democràtic iniciat en 1977 i consolidat en la segona meitat dels anys vuitanta, ha de ser la restitució d’una memòria silenciada i oblidada. L’IVAM va impulsar, des del seu inici, una col·lecció i un conjunt d’exposicions enfocades a la recuperació i escriptura d’una modernitat fracturada o perduda.

En el cas de Nicolás de Lekuona (Ordizia, Guipúscoa, 1913 – Fruniz, front de Biscaia, 1937), la restitució degué superar, fins i tot, el qüestionament de la seua existència. De Lekuona va pertànyer al selecte grup avantguardista d’artistes, pensadors, escriptors o músics que desitjaven renovar el panorama ombrívol d’una Espanya que encara es llepava les ferides de l’imperi perdut. Va participar en les tertúlies del Pombo, una vegada es va traslladar des de Sant Sebastià a Madrid per a estudiar la carrera d’Aparellador. L’elecció de la fotografia, entesa com a mitjà mecànic que promovia la còpia per damunt de l’obra única i la varietat absoluta de motius més enllà d’un estil propi, la va enfocar en dues direccions. D’una banda, fotografies de tall constructivista en la línia renovadora de la Nova Fotografia, tendència que coneixia gràcies a revistes com a L’ilustration; d’una altra, la realització de fotomuntatges en sintonia amb les avantguardes europees, especialment el surrealisme i el dadaisme.

La recuperació de Nicolás de Lekuona va ajudar a perfilar una mica més el forat negre de la història de l’art avantguardista espanyol, però també va contribuir a emplenar-ho juntament amb el treball de les grans figures intel·lectuals de l’exili.